L’aposta

Com sap tothom ja estem –bé, esteu, ja que no puc votar– en plena campanya electoral. A Espanya aquestes municipals són condicionades pel sistema bipartidista de sempre (per bé que cadascun dels partits grans ara té un gos d’atac, un a la ultradreta i l’altre a l’esquerra, aparentment controlats). Però a Catalunya la situació és força més diversa i inusual: hi ha polítics a l’exili (la secretària general d’ERC i el fundador de Junts); polítics no-violents que han estat empresonats durant anys (els presidents d’ERC i Junts), i el partit amb representació municipal que deu ser el més autènticament d’esquerres de tot Europa –la CUP– no té cap líder oficial. Entre la resta dels partits, tots d’obediència diguem-ne estatal, hi ha el PSC, dirigit per un exministre de Sanitat; el PPC, presidit per un polític de carrera; Vox, regit per un odontòleg i exmembre del PP; Ciutadans, liderat per un advocat; els Comuns, coordinats per l’alcaldessa de Barcelona, entre altres, i Valents, les romanalles del partit fundat per un exprimer ministre de França actualment en parador desconegut. En fi, tot un garbuix polític. Però el que realment fa que les municipals catalanes siguin diferents de les espanyoles és que l’independentisme continua sent un assumpte significant per a tots aquests partits, tant si hi estan a favor com en contra. Què han de fer els votants, pel que fa a aquest tema? Vet aquí quatre preguntes que els poden ajudar (amb les respostes incloses). 1. La independència és possible? (Possiblement). 2. Seria avantatjosa per a la majoria de ciutadans catalans? (Probablement). 3. Una majoria de catalans desitgen un referèndum sobre el tema? (Sí: un 75-80%). 4. L’antipatia anticatalana secular que certs mitjans i polítics espanyols han atiat arreu d’Espanya desapareixerà algun dia si Catalunya roman dins l’Estat espanyol? (No, mai). Senyores i senyors, faites vos jeux.