El clam

Quan veus la mul­ti­tud que es llança al car­rer per cele­brar la victòria del Barça, hi ha una cosa que et cau als peus, i no és pas l’ànima, sinó l’escep­ti­cisme. El des­co­rat­ja­ment, la des­con­fiança que, tant si vols com si no vols, et pro­voca la con­tem­plació de l’escassa evo­lució política del país, es des­pre­nen com una pell sobrera damunt la veri­ta­ble pell, i et sents altra vegada nu en el propi entu­si­asme i pur i fort en la il·lusió que encara és pos­si­ble allò que és neces­sari.

Calia mirar amb ulls ben oberts l’explosió col·lec­tiva del dar­rer dime­cres, no tan sols a la Ram­bla –però sobre­tot a la Ram­bla, és clar–, sinó a tots els bar­ris de Bar­ce­lona i a totes les ciu­tats de Cata­lu­nya. L’atzar va fer, a més, que jo veiés el par­tit davant un tele­vi­sor públic, i tenia, al meu cos­tat, tres senyors que par­la­ven cas­tellà i a l’altra banda un valencià i un mallorquí. Tots estàvem per­fec­ta­ment d’acord. El mallorquí deia: “Aquesta segona part pas­sa­rem pena”. La comu­ni­tat era abso­luta. Un dels senyors cas­te­llans va dir, refe­rint-se a un altre espec­ta­dor que seia més enllà: “És un cas. Home, nosal­tres no som d’aquí, però ja fa qua­ranta anys que hi vivim, i el nos­tre equip és el Barça. Però aquell... ja fa deu anys que és a Cata­lu­nya, i encara no parla d’altra cosa que del Reial Madrid”. Quan el Barça va fer un gol, un altre espec­ta­dor cas­te­lla­no­par­lant s’alçà i cridà: “Visca el Barça!” L’adopció del Visca i, sobre­tot, l’adopció de la ban­dera cata­lana per a cele­brar una festa o una victòria que és con­si­de­rada com a pròpia és un fet que té un abast social i polític con­si­de­ra­ble. La fra­ter­ni­tat ramblística de l’altra nit era una mani­fes­tació de caràcter naci­o­na­lista. Ja sé que les men­ta­li­tats exi­gents i els con­vençuts que només hi ha una manera de fer política hau­ran tro­bat o tro­ba­ran que no és pel camí del fut­bol que es pot arri­bar a l’autèntica “cons­ci­en­ci­ació” i a d’altres rea­li­tats ple­na­ment recon­for­tants. Tinc la impressió que s’equi­vo­quen. El fut­bol no ho és tot, evi­dent­ment, però hi ha gent que només a través del fut­bol ha pogut fer el pas, el pri­mer pas, d’iden­ti­fi­cació amb Cata­lu­nya. Escric aques­tes rat­lles men­tre pas­sen, pel car­rer d’Aragó, dot­ze­nes i dot­ze­nes d’auto­cars que tot just arri­ben direc­ta­ment de Basi­lea. Són aque­lla gent que omplien l’estadi suís amb les nos­tres ban­de­res. Són els qui jus­ti­fi­quen aque­lles parau­les del “Cant del Barça”: “Tant se val d’on venim, / si del sud o del nord: / ara estem d’acord”.

A la seva manera, el Barça sem­pre ha estat una mena de “par­tit naci­o­na­lista català”, un ager­ma­na­ment inter­clas­sista i una pla­ta­forma inte­gra­dora dels antics i dels nous cata­lans. Per a molts, la sor­presa ha estat que amb l’arri­bada de la democràcia la militància cata­la­nista dels “culers” no s’ha aigua­lit; jo diria que ha pas­sat el con­trari: s’ha fet més rotunda. Pot­ser cal­dria treure’n la con­clusió que el poble, en aquests moments, té l’ins­tint de poten­ciar fins al màxim allò que pot cons­ti­tuir una “instància unitària”. Els par­tits fan una feina, però no poden fer tota la feina.

La ban­dera del Barça rep, de la ban­dera cata­lana que fla­meja al seu cos­tat, la con­fir­mació que és un símbol res­pec­ta­ble d’iden­ti­tat col·lec­tiva. I la ban­dera cata­lana rep, de la ban­dera del Barça, una lliçó política molt útil per a qui la sàpiga lle­gir: perquè, a la ban­dera del Barça, cap par­tit, cap grup ideològic, de cap tendència, no ha gosat posar-hi la seva “marca” par­ti­cu­lar. I no ens enga­nyem pen­sant que no ho han fet per tal de no “poli­tit­zar” la ban­dera blau­grana; la cosa és més pro­funda. La cosa és que la ban­dera ja és molt “política”, molt repre­sen­ta­tiva, pre­ci­sa­ment perquè no duu cap signe dis­cri­mi­na­dor.