Aprenentatge bàsic

La Delegació d’Ensenyament Català d’Omnium Cultural publica un butlletí interior on es tracten temes que interessen, com és lògic, els mestres i els lingüistes. Però en el número d’abril hi he llegit un treball de Jordi Galí i Herrera que jo –que no sóc ni lingüista ni mestre– trobo apassionant i molt actual. Fa referència a l’expressió oral.

“El llenguatge oral” –diu Jordi Galí– “és una de les ventafocs escolars. Per molts motius. En primer lloc cal considerar que fins fa pocs anys la superioritat social del llenguatge escrit era absoluta; el llenguatge oral quedava per a la conversa, el grup d’amics, la tertúlia de cafè i, com a màxim, el club o centre d’esplai. Avui, amb l’aparició massiva dels àudio-visuals, i especialment amb la televisió, aquesta situació pot canviar i el llenguatge oral pot adquirir una importància social considerable”. I Galí formula dues idees bàsiques:

“Si parlar bé arriba a ésser una necessitat social pública, l’escola tornarà a ensenyar a parlar bé”.

“...la gran dificultat pròpia del llenguatge oral és que tècnicament és difícil d’ensenyar”.

Pel que fa al primer punt, no sembla discutible que parlar bé és una necessitat social pública. Hem de plantejar-nos el deure de parlar bé –que vol dir amb correcció gramatical, amb precisió de vocabulari i amb ordre en l’exposició de les idees– com una forma inexcusable de respecte envers la persona o el grup al qual ens adrecem. Si volem dir alguna cosa a algú –si tenim interès a “passar-li” una informació– no tenim cap dret a obligar-lo a fer un esforç desproporcionat per tal d’interpretar allò que volem expressar; nosaltres emboliquem la troca, i exigim als altres que tinguin la paciència i ens facin el favor de desembolicar-la.

Però a més d’una necessitat social pública, parlar bé és també una necessitat privada: qui no s’exigeix un control suficient del seu llenguatge parlat desaprofita unes possibilitats extraordinàries d’autoeducació, i s’abandona progressivament a l’acceptació d’unes formes “aproximades” d’entendre’s ell mateix i de relacionar-se amb els altres. El domini del llenguatge no és una simple “habilitat” –com aprendre a empaperar, a maquillar-se o a conduir una moto, que són activitats pròpies de “traçuts”– sinó que constitueix una eina molt important per al domini de la personalitat. En aquest sentit, el llenguatge parlat, no tan sols és un “símptoma” d’una situació personal, sinó un instrument per a corregir-la o afermar-la.

I no em refereixo, només, a la qualitat lingüística –parlar bé el català– sinó a la qualitat “tècnica”, que vol dir saber com dir les coses: amb la concreció de les idees, el to adient, el ritme adequat, la frase ben construïda. No és fàcil, si volem que una nova generació de catalans tingui la seguretat d’expressió que tant ens manca; aquesta deficiència ens ha estat funesta en moments decisius.

Ensenyar els infants i els adolescents a expressar-se en veu alta davant d’un grup, a través d’un programa progressiu de pràctiques, hauria de ser a l’escola una tasca prioritària.