Wang Xilin

Podria haver triat una altra de les moltes pel·lícules sobre les quals no he tingut temps ni espai per fer-ne un comentari a les meves cròniques del festival de Canes, que s’acaba avui. El cas és que, amb tantes imatges acumulades en deu dies, em van revenint les d’un home nu en un teatre. Tals imatges corresponen a Man in black, títol internacional d’aquest film que, presentat fora de concurs en una sessió especial, ha dirigit el xinés Wang Bing. El teatre, buit, és Les Bouffes du Nord, que, durant molts anys, va ser el lloc de treball a París de Peter Brook: un espai on es van conservar les marques d’un incendi que es van convertir en un decorat permanent. L’home en negre és el compositor xinès Wang Xilin, que, després de recargolar el seu cos i de tocar el piano, parla. Wang Xilin, que té 86 anys i viu a Berlín des de en fa uns quants, relata com, essent un adolescent, va allistar-se a l’exèrcit popular d’alliberament liderat per Mao Zedong. L’home va creure en aquella revolució, però se’n va adonar que havia originat un estat totalitari que, de fet, perdura mentre s’ha imposat al país el capitalisme més salvatge. El compositor va ser represaliat i, durant l’anomenada Revolució Cultural, va ser objecte de tota mena de desqualificacions i d’escarnis. Wang Xilin explica que la seva música, que es fa present a la pel·lícula, ha volgut reflectir els propis sofriments i els del poble xinès. Ha retingut fortament que, entre tantes coses que van passar al segle XX, destaca un fet: “El comunisme va ser molt desitjat, però aviat va ser abandonat.” Ho va ser, és clar, pels mateixos que van dirigir els règims anomenats comunistes. Un fracàs de la humanitat.