La nostàlgia del primer cop

Avui toca anar a votar. Si es vol, és clar, o si es pot, perquè hi ha gent que porta molts anys vivint a casa nostra i no té dret a escollir els seus representats municipals. Si tot va bé aniré a votar perquè vaig aprendre fa molts anys que és un dret, però també una obligació si després volem fiscalitzar la feina dels nostres representants municipals. Respecto els que decideixen no anar a votar per raons meditades, però no ho comparteixo com tampoc he entès gaire mai el vot en blanc perquè beneficia els extrems i perjudica els del mig. Però tothom fa el que vol i cal respectar-ho.

Si animo la gent a anar a les urnes, com faran durant el dia d’avui els candidats que no poden demanar el vot, és perquè durant molts anys no es va poder votar. Sí, en dictadura hi havia les votacions controlades pel règim franquista, tot i que alguna vegada se’ls colaven outsiders com va passar a Girona amb Maurici Duran i Joan Botanch, que van anar a les Corts. Passaven per perillosos enemics del règim tot i ser gent d’ordre. Maurici Duran va acabar presentant-se (i no sortint) per la Lliga i Botanch, com a diputat d’UCD primer i d’Alianza Popular després, per la banda liberal.

Reivindico el dret a votar. Durant el franquisme hi va haver referèndums, allò que ara els franquistes i alguns que no ho eren blasmen, especialment si es fan a Catalunya l’1 d’Octubre. Però n’hi va haver abans de 1975, i recordo a casa que deien que calia anar-hi perquè controlaven qui votava i fins i tot què votava. No devia ser això, però gairebé. El 1976 no vaig poder votar la llei de la reforma política de Suárez i el 15 de juny de 1977, un dimecres, tampoc vaig poder votar en les primers eleccions generals teòricament lliures després del 1936. No tenia 21 anys. Sí que hauria pogut votar per revalidar o no la Constitució perquè van rebaixar l’edat de vot als 18 anys. I en les segones generals del 79. I en les municipals del 3 d’abril de 1979. Però no ho vaig fer perquè feia la mili, i encara que hi teníem dret, era complicat defensar drets amb els comandaments fatxes que hi havia a la caserna de Jaca, on em va tocar perdre un any de la meva vida. El primer cop, meu, com la cançó de La Trinca de 1977, va ser en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya el 20 de març de 1980. La Trinca escenificava votar per primer cop com si fos la primera relació sexual, i la cançó va tenir una gran popularitat dins de l’àlbum Trempera matinera.

Per això reivindico anar a votar, tot i la manca d’aquella primera il·lusió. Des del record del primer Ajuntament de Girona quan els regidors anaven a sopar després del ple i hi havia amistats que res va trencar tot i formar part de partits radicalment oposats. Vaig veure a distància aquella foto de Nadal i el senyor Pararols escenificant la victòria de les esquerres, tot i que van pactar amb CiU durant un temps. Després va arribar el partidisme mal entès. Ara tot s’escenifica: el discurs, el to, el moviment de mans, l’escenografia. Ja no hi ha els grans mítings que omplien pavellons, ni passió pels debats, ni lectura i anàlisi de programes. Ha canviat molt tot, però una cosa és clara: cal votar. La política, o la fas o te la fan, va deixar dit Joan Fuster. Doncs això.