Opinió

Tribuna

Davallats al pou

“Ens tocarà a nosaltres ocupar-nos dels encausats, denunciant i exigint respostes. La classe política no ha donat mostres de voler-se’n fer càrrec
“Si no volem que tot el que havíem edificat en la darrera dècada s’esmicoli i acabi com una anècdota, no continuem sent còmplices de tanta passivitat

Així és com acaba un dels darrers versos d’El meu poble i jo, el magnífic poema de Salvador Espriu que traspua el plany de la nostra història; el dany que hem patit com a poble expressat amb un lirisme colpidor, la viva imatge del que arrosseguem encara.

Patim la confrontació per la sobirania del nostre país des de fa segles. Suportem els estralls de la intolerància del nacionalisme espanyol, que ha demostrat ser capaç de tot per preservar la unitat d’Espanya. I, a hores d’ara, tristament cal afegir-hi un dolor encara més amarg com a poble, que és haver presenciat el desmembrament de l’independentisme polític, fruit de les falses promeses, l’afany de protagonisme, els recels i les pugnes partidistes.

Sortim d’unes eleccions en què molta gent ha votat sense sentir-se representada. Com mai, he sentit a dir a amics i coneguts que no sabien a qui votar, que segurament optarien per abstenir-se. El fet és que molts electors han pogut constatar la reproducció de polítiques dutes a terme per persones diferents, però iguals a les de l’etapa autonomista. Actuacions que asseguren el control de la posició de les formacions polítiques al marge de les conseqüències nefastes per al país. D’aquí que des d’algunes organitzacions s’hagi promogut el vot a través de la butlleta de l’1-O, per recordar que el vot d’un 52% dels votants tenia un sentit que no s’ha respectat.

Han passat cinc anys llargs i els partits independentistes no han fet més que augmentar els nivells de frustració, que ja eren altíssims. Tot el que s’havia construït a l’entorn del moviment independentista ha començat a donar símptomes de ser un model fracturat. És obvi que ara el món ja no ens mira i l’enfonsament intern de l’independentisme encara ha alimentat més l’euroescepticisme cap a la nostra causa. La plana internacional va presenciar la fallida del que, en un inici, semblava un procés prometedor per a Catalunya; segurament, molts recordem les portades de la premsa mundial de la tardor del 2017. Tot i això, per a sorpresa nostra, a principi d’any va aparèixer l’informe publicat pel Grup de Detencions Arbitràries de l’ONU i, més tard, la resolució del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Som el Grup Objectivament Identificable (GOI) víctima de vulneracions de drets humans fonamentals, de persecució política i de tracte abusiu. Europa ho ha dit amb la boca petita, però s’ha entès que aquest GOI és el poble català. És una passa tímida, mínima, però ho és i l’hem de fer sentir. I hi hem de sumar la recent resolució del Comitè de Drets Humans de l’ONU concloent que Espanya va violar els drets polítics del president Puigdemont i va vulnerar els drets de la ciutadania. Crec que aquestes resolucions haurien de generar un ampli debat dins de l’independentisme.

On són les garanties i els drets? Cal que ens proposem denunciar els tics antidemocràtics dels governs espanyols que es mantenen sigui quin sigui el color del partit polític. No podem observar impassibles el context de fustigació permanent contra els catalans. Com a ciutadans, tenim la tasca de defensar els nostres drets i fer-ne evidents les vulneracions i, per fer-ho possible, entitats i organitzacions són un instrument clau per impulsar i liderar. A hores d’ara, els partits ens han demostrat que no podem comptar-hi.

La falta de voluntat per combatre la repressió i la retallada de drets ens afecten a tots. Les forces independentistes mai no haurien d’haver desmobilitzat la gent. Ens tocarà a nosaltres ocupar-nos dels encausats, denunciant i exigint respostes. La classe política no ha donat mostres de voler-se’n fer càrrec i hem comprovat que no ha complert el que va prometre. Com a societat, no podem tancar els ulls davant de tanta hostilitat. No hi pot haver més silenci, perquè el futur se’ns desfà a les mans.

Polítics i societat civil són dues dimensions que es complementen, que demanen claredat i cooperació per treballar des de la unitat d’acció. Però tractem de ser honestos: la iniciativa l’haurà de recuperar la societat civil, perquè, actualment, és del tot impossible aquesta coordinació. Si no volem que tot el que havíem edificat en la darrera dècada s’esmicoli i acabi com una anècdota, no continuem sent còmplices de tanta passivitat. No normalitzem una puixança adversa que és tan destructiva per a tots. Fem-ho per una qüestió de justícia. Mantinguem viva la memòria, perquè a molts catalans exigir els va costar la vida. Ens alçarem en encesa espera, com deia el poeta, o ens asseurem al pou?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.