Hi ha gent que belluga

Si d’una banda podria desanimar l’actitud de molts dels nostres representants polítics –que cada vegada sembla més passiva, més partidària del veure-les venir–, de l’altra hi ha el contrapès d’una gent que es mou per tal de fer-les venir. No vull dir, en aquest moment, si els polítics fan bé o no fan bé la política; el que dic és que fan un paper poc engrescador, mentre que entre el poble hi ha qui actua amb visible entusiasme i, per tant, amb capacitat de contagi i d’influència positiva.

Aquesta política no ha d’estar pendent de Madrid, i en conseqüència juga a fons les seves cartes, teòricament modestes però d’una importància bàsica. En tenim un exemple en el cas del Grup d’Ajut a la Llengua Catalana (Gallca) –Marià Cubí, 2, Barcelona–, que ara gestiona la seva existència oficial després d’haver comprovat el ressò que fins ara han obtingut els seus esforços. “Quan veig aquelles persones que ens reunim al voltant d’una taula, omplint fitxes, posant adreces, tancant cartes, tots amb tanta fe, més d’una vegada m’he posat a plorar, no sé si d’alegria o si de pena pel temps perdut”, m’ha dit un dels seus promotors. Convençuts que el català ha de renéixer al carrer i a les empreses –és a dir, en tots nosaltres–, es dediquen a escriure cartes encoratjant la gent a posar rètols i a fer la publicitat en català, i no obliden de felicitar els qui ja ho han fet. En aquest moment, ja han trobat més de 500 empreses i comerços que empren el català, i l’encert és que no s’adrecen als qui encara no funcionen com a catalans amb agressivitat, sinó amb la cordialitat i la calma de qui té raons dignes d’ésser escoltades. Es nota que són un grup d’amics que volen tenir més amics.

Hi ha gent molt ferma. Gent desitjosa de fer coses, però que no ha trobat el seu lloc –per la raó que sigui– en les organitzacions i les entitats de més volada, o en aquelles que potser tenen un règim de treball massa rigorós per a la seva manera d’ésser. Gent que busca una plataforma de comunitat lliure i adaptable, i col·laborar-hi senzillament quan vol o quan pot, amb un esperit de companyonia i de bon humor. Gent que vol passar-se-la bé fent una tasca de catalanització, prescindint de les idees polítiques concretes, les classes socials, els enquadraments de tota mena. Gent, en resum, que se sent justificada i alegre a través d’una acció, de què l’eficàcia no es pot dubtar.

És aquella tasca a favor del poble que només pot fer tan il·lusionadament qui se sent poble. I, com deia algú: “No sé si a Catalunya li sobren enginyers, però estic segur que li falten manobres.”

Jo m’imagino perfectament aquestes reunions de Gallca, al voltant d’una taula, com una assemblea d’apassionaments i un constant vessar d’idees –sovint utòpiques, no hi fa res–, amb aquella febre de fer que és capaç d’esborrar qualsevol escepticisme. És l’assemblea, mai periodística, dels franctiradors, dels espontanis, dels anònims... Dels qui tenen un potencial humà davant del qual ens hem de treure el barret els qui diem i pensem i sabem –des de la nostra inoperant lucidesa– allò que caldria fer.