Espanya, la falangista i la irreformable

Que el PP més arros­se­gat al marge ultra de l’última dècada hagi fet un salt elec­to­ral com el que ha fet i que no hagi estat pels vasos comu­ni­cants amb Vox només es pot lle­gir d’una manera: l’Espa­nya sociològica con­ti­nua sent majo­ritària­ment molt de dre­tes, molt con­ser­va­dora i molt impreg­nada dels postu­lats falan­gis­tes i auto­ri­ta­ris, tune­jats en mode segle XXI. Pas­sen anys, elec­ci­ons i governs i aquesta veri­tat con­ti­nua immu­tada. Dit d’una altra manera, quan no con­cor­ren cir­cumstàncies excep­ci­o­nals, la dreta apo­re­llista no té rival. El tri­omf del PSOE del 1982 va ser una res­posta al 23-F i al temor de tor­nar als governs manu mili­tari. La victòria de Zapa­tero no hau­ria exis­tit sense la men­tida d’Aznar sobre l’auto­ria d’ETA de l’11-M i l’arri­bada de Pedro Sánchez al poder via moció de cen­sura no s’hau­ria produït mai sense Gürtel, la cor­rupció d’eme­pun­to­ra­joy i el seu per­fil de mòmia ino­pe­rant davant qual­se­vol repte. Per a tota la resta, dreta pura i dura, a vega­des tin­tada de mas­clista, d’altres de xenòfoba, nega­ci­o­nista climàtica, rees­crip­tora del segle XX (del bàndol ven­ce­dor, és clar), mai redis­tri­bu­tiva i sem­pre clas­sista, cen­tra­lista, madri­le­nya i pri­va­tit­za­dora per com­plaure el gran poder econòmic. Tot, ama­nit amb el disc rat­llat de la uni­tat de la seva pàtria.

Pedro Sánchez no és el pit­jor ges­tor de la història espa­nyola. Sap fer de tri­ler i ama­gar la boleta, intu­eix quan els rivals estan dis­trets per avançar-los per la dreta. Si no fos així, no hau­ria aguan­tat en un govern amb comu­nis­tes, etar­res i col­pis­tes –no ens enga­nyem, aquest és l’ayu­sisme que remou volun­tats i aixeca vots a l’Espa­nya irre­for­ma­ble. Però aquesta última piru­eta del 23-J és fiar-ho tot a mar­car un gol des del mig del camp. Ve una tem­pesta neo­fatxa i des­com­ple­xada. La llàstima és que encara ens mullarà perquè l’octu­bre del 2017 ens va fal­tar entesa, valen­tia i alguna cosa més.