23-J

Qui més qui menys tothom diu haver après les lliçons de les eleccions de diumenge passat, de com la desmobilització –en aquest cas, la independentista– es paga cara, de com es confirma aquella màxima segons la qual en política no existeix el buit i que l’espai que abandones l’ocupa –com per efecte de vasos comunicants– un altre. Dit d’una altra manera: que la política, com alertava Joan Fuster, o la fas o te la fan. Per això tenen tant de sentit les crides a unir forces de cara a les generals que, de manera inesperada, Pedro Sánchez ha avançat al juliol. El president de la Generalitat va instar ahir els partits sobiranistes a configurar un “front democràtic” unitari davant d’un futur govern PP-Vox, mentre que des de Junts animen a una llista conjunta de l’independentisme per anar a Madrid. Sembla la reacció obligada davant del panorama que es dibuixa, altra cosa és que republicans i juntaires s’acabin posant d’acord (la CUP ja ho descarta d’entrada i, fins i tot, dubta de si acabarà concorrent al 23-J). La necessitat de sumar forces hi és –igual que abans–, però també tenir clar per a quin objectiu. Si no hi ha consens en aquest punt nuclear, de res valdran llistes ni fronts, serà com remar en terra ferma. Serà que no s’haurà après cap lliçó.