La usurpació d’ERC

Quan el govern català havia de demostrar que ampliava la base, ha evidenciat just el contrari. El seu fracàs rotund de moment només l’han pagat els seus candidats municipals, sobretot de les ciutats, alguns dels quals se n’han fet responsables i han dimitit mentre els responsables dels resultats fan el suec. Només un diputat d’ERC, Xavier Eritja, ha fet una veritable autocrítica i s’ha atrevit a dir allò que es nega des de la cúpula, que l’esfondrament electoral és fruit de l’estratègia impulsada per la direcció del partit. S’ha dit poc, per no dir gens, que a Catalunya el PSOE no ha tingut el mateix resultat que a la resta de l’Estat. No ha estat castigat pels pactes amb ERC i Bildu. En canvi, ha quedat clar que la meitat de l’electorat potencial d’ERC no dona cap més crèdit als pactes fracassats amb el PSOE. Un estrateg d’ERC es preguntava per què Bildu havia tingut èxit al País Basc i ERC en canvi havia caigut a Catalunya. La resposta de la direcció havia estat la més suada quan es fracassa: diuen que no s’han sabut explicar. No, la resposta és clara: Bildu sempre ha parlat en nom propi del seu 20% electoral. A més, va criticar la seva estratègia anterior i va fer el mea culpa negociant el replegament dels presos al País Basc. En canvi ERC va renunciar a la unilateralitat a manera d’un mea culpa –culpables de què, de votar?– i va negociar amb el PSOE acords estratègics usurpant la representació del 50% del referèndum (erigint-se en la representació del 80% quan ni representaven el seu electorat, com s’ha vist). Tot indica que no volen entendre per què s’han esfondrat i que no faran autocrítica, ja que implicaria un canvi estratègic de fons i, lògicament, un canvi de líders.