De l’agonia del viatge cultural i de l’analfabetisme funcional

El segle XXI veurà extincions insospitades. En l’àmbit climàtic i biològic en general, així com també específicament antropològic. Per exemple, assistirem al funeral de la vella idea del viatger cercador de noves vitamines per al seu esperit. La visita als espais de més alta condensació d’una determinada cultura ja ha esdevingut irrealitzable en la pràctica.

Penso en els vells viatgers del XVIII i el XIX. En el Viatge a Itàlia, de Goethe, en Washington Irvin i les seves memòries de l’Alhambra, en l’estol de romàntics byronians, britànics o no, capturats per l’embruix de la Mediterrània. Fins i tot en els acadèmics que acompanyaven l’expedició napoleònica a Egipte; en els nostres Mossèn Cinto i Pare Ubach a Terra Santa. I en Renan, assegut sobre una pedra de l’Acròpolis, tot silenci i garriga, amb l’única presència dels també silenciosos llangardaixos sota el sol potent de l’Àtica. Un Renan banyat per la intensa llum del nostre mar i que es deixa posseir per la captivadora geometria d’aquell Partenó. Un Renan que escolta com a únics sons el brunzir dels insectes, algun lladruc llunyà i el remot rumor, a penes audible, d’aquella Atenes indiferent a unes pedres ja massa vistes.

A voltes, un cop de fortuna et permet no haver de recular tant en el temps. Perquè jo també he vist l’Acròpolis gairebé en solitari. Era en un gener inclement (cal viatjar aquest mes en la necessària fugida de l’home-massa o bé en un moment d’ebullició política del país visitat, com a factor altament dissuasiu del turisme consumista). Era una acròpolis nevada i les autoritats l’havien tancat per evitar que algú prengués mal relliscant per la neu entre les pedres. Vàrem girar l’itinerari previst, per retornar a Atenes el primer dia que s’obrís. I vam poder gaudir-ne gairebé sols i en plenitud; per moments fórem èmuls de Renan. Per això m’entristeix que fills i nets no puguin visitar les meravelles del món en condicions de racionalitat i de salubritat espiritual. Lluny de multituds destraleres i estrepitoses.

No puc combregar ideològicament amb l’elitista Ortega, però amb les vísceres el comprenc. A ell i al seu profètic horror a les masses revoltades. De la mateixa manera que tampoc puc compartir la visió del reaccionari Spengler sobre la decrepitud occidental (els dos estaven en sintonia; crec recordar que Ortega va prologar alguna edició de La decadència d’Occident). Ara bé, és inevitable pensar en ocasions en aquest seu perillós elitisme. Sobretot quan hom veu una mare assistint a un concert a Sant Pere de Roda, a primera fila, amb un nadó als braços que, com no podia ser d’altra manera, començà a plorar sorollosament a mig concert. O també a la vista d’aquell individu, groller i absolutament insensible, a qui feien una foto en postura grotesca i que volia ser graciosa, tot llepant, amb hilaritat màxima, un gelat davant el camp d’extermini d’Auschwitz. També quan hom veu colles de joves, autèntics bàrbars, jugant desmesuradament en alguns museus. O, descontrolats, riure i cridar en cinemes, teatres i davant paisatges emocionants de la sagrada naturalesa, per la qual escampen la seva merda plastificada, escoltant –i fent escoltar als altres– estridents fresses que ells qualifiquen incomprensiblement de “música”. És clar que aquests –i també molts de més granats– ¿a quina pinacoteca podran anar, quins autors podran llegir si no tenen la més remota idea d’història en general i d’història sagrada en particular?

No en saben ni un borrall per obra i gràcia d’uns polítics, artífexs impunes de constants atemptats terroristes contra l’esperit. Gent al comandament de ministeris o departaments d’educació! (tenen la barra d’anomenar-lo així, ni més ni menys, que d’educació); gent que per crònica manca de coneixements han aniquilat en els seus plans d’ensenyament els referents culturals més fonamentals per intentar entendre el nostre món. Actualment, cercar finesa intel·lectual en qualsevol polític en ús és tasca no menys feixuga que buscar una agulla en un paller. Per dir-ho, tinc l’aval de la història i, per tant, les excepcions que confirmen la regla (per exemple, Pèricles o Marc Aureli en l’antiguitat o Cambó i Hazaña en la modernitat hispànica). Ai, amic Eudald Carbonell, quanta raó que tens! Som, efectivament, una espècie imbècil que té com a característica elegir perquè ens governin els més imbècils.