Un oasi esportiu i social al barri

El juny de 1940 es van inau­gu­rar, al número 46 de la ronda de Sant Pau, els Banys Popu­lars de Bar­ce­lona, cons­truïts per Aguas de Bar­ce­lona, que ales­ho­res era de titu­la­ri­tat muni­ci­pal. Per una pes­seta de l’època, els veïns del barri del Raval i de Sant Antoni podien anar a dut­xar-s’hi –els pisos no solien tenir dutxa– o pagar una pes­seta i mitja i banyar-se a la pri­mera pis­cina amb clor que hi va haver a Bar­ce­lona. Ja en aquells temps, l’objec­tiu era pro­por­ci­o­nar un espai d’esport i higi­ene a la gent més humil que poblava el Raval, o, com era cone­gut, el barri Xino. A més d’apor­tar benes­tar social i físic al barri, també es reduïa el risc d’epidèmies.

Des d’aquells pri­mers anys d’acti­vi­tat, el gimnàs Sant Pau ha con­ti­nuat sent un refe­rent al Raval, ja que sem­pre ha actuat basant-se en les neces­si­tats del barri. L’acció social de l’espai espor­tiu es va reforçar l’any 2012, quan els tre­ba­lla­dors es van cons­ti­tuir en coo­pe­ra­tiva sense ànim de lucre i van afe­gir el con­cepte “social” al nom de l’equi­pa­ment.

L’entrada dels tre­ba­lla­dors en la direcció de l’enti­tat va venir forçada per la crisi econòmica, en què l’antiga direcció havia dei­xat el negoci. Després d’un seguit de males deci­si­ons empre­sa­ri­als, es per­dien diners i les ins­tal·laci­ons havien que­dat obso­le­tes, ja que no s’hi havien pogut fer repa­ra­ci­ons des del 1992 perquè els pro­pi­e­ta­ris del moment no ho per­me­tien. La majo­ria dels emple­ats feia més de 25 anys que tre­ba­lla­ven al local, i pagar indem­nit­za­ci­ons sor­tia molt car. Va ser per això que els tre­ba­lla­dors van poder que­dar-se el negoci i els seus deu­tes per 1 euro.

Van deci­dir ajus­tar les quo­tes dels veïns i ofe­rir accés gratuït a les ins­tal·laci­ons a 900 per­so­nes sense recur­sos. “Vam anar adap­tant-nos a les neces­si­tats del barri, tant en acti­vi­tat espor­tiva com en l’aspecte social. Havia de ser un gimnàs però també un espai de tro­bada”, explica la direc­tora, Lara Cáceres. Per aquest motiu també es va donar ser­vei a les per­so­nes que es que­da­ven a l’atur o pas­sa­ven difi­cul­tats econòmiques. Eren els socis de quota zero, con­dició que ningú conei­xia de ningú. En paral·lel, el gimnàs s’anava emmot­llant a l’evo­lució del barri: va ofe­rir ser­veis de ves­ti­dors no bina­ris i tan­cava més tard durant el temps del Ramadà, entre mol­tes altres ini­ci­a­ti­ves inclu­si­ves.

En escla­tar la covid, van dei­xar la part espor­tiva i es van abo­car als més col­pe­jats per la crisi, una feina que encara ara no han pogut donar per tan­cada: “Vam donar ser­vei de dut­xes i entregàvem paquets de men­jar, no podíem ofe­rir men­ja­dor social, però sí que podien venir a reco­llir els menús”, recorda Cáceres. A les que ja esta­ven ate­nent en altres ser­veis, s’hi van afe­gir prop de 200 per­so­nes més neces­si­ta­des de men­jar i d’altres pro­duc­tes de pri­mera neces­si­tat. Aquesta tasca els va apor­tar un con­tracte d’emergència que l’Ajun­ta­ment va fer arran de la pandèmia per garan­tir la via­bi­li­tat de l’espai davant la manca d’ingres­sos.

Però el con­tracte de llo­guer del gimnàs va expi­rar l’1 de juliol del 2020, i des d’ales­ho­res han esqui­vat dues ordres de des­no­na­ment –el 20 de gener i el 30 d’abril–. En l’última ocasió, el Tri­bu­nal Supe­rior de Justícia (TSJC) va sus­pen­dre el llançament perquè l’Ajun­ta­ment i la família pro­pietària de la finca con­ti­nu­es­sin nego­ci­ant una sor­tida al pro­blema.

Aquesta va arri­bar final­ment, i ara la coo­pe­ra­tiva afronta el futur amb ganes de nor­ma­lit­zar el ser­vei i tor­nar a donar al seu barri el benes­tar físic, emo­ci­o­nal i social, tasca per a la qual va néixer. Per una vegada en molt de temps, una història humana té a prop un final feliç. Aquests no abun­den en una ciu­tat com Bar­ce­lona, on prop de 3.000 per­so­nes dor­men cada nit al car­rer. Calen més oasis i més equips de per­so­nes dis­po­sats a crear-los.