Les millors cireres de la meva vida

Escric mentre vaig picant cireres. Són grosses, fresques, d’un vermell fosc intens i molt dolces. M’agraden molt i, tot i que a vegades el preu pica, en menjo sovint. Se’n troben d’abril a juliol si són del país, tot i que en pots trobar altres mesos de l’any arribades de l’altra punta del món, encara que alguns creguin que són de quilòmetre zero perquè, com diu l’Angelines de La Competència, les compren a la botiga de la cantonada. A casa nostra tenen anomenada les de Llers, Terrades i Cistella, i n’arriben de Lleida, Torrelles de Llobregat i el Valle del Jerte. També n’hi ha a la Ribera d’Ebre i al Maresme. De fet, de cirerers n’hi ha arreu. És un arbre fort, que pot viure un centenar d’anys i que no requereix gaire aigua i és resistent al fred. Llegeixo a El Punt Avui que a Terrades han perdut un tant per cent molt elevat de la collita per la calor de l’hivern, alguna gelada combinada i per la mosca Suzuqui, que les pica i les malmet en tres dies.

Pico més cireres, les cideres de quan érem petits segons em recorda un text d’en Salvador Garcia-Arbós. Són carnoses, dolcíssimes, com feia temps que no les provava. Llegeixo que provenen d’un territori entre la mar Negra i la mar Càspia que era colònia grega i que van ser els romans els que van escampar els cirerers per allà on van anar. Quina sort! També són molt nutritives i sembla que només tinguin virtuts: són antioxidants, tenen fructosa i fibra, porten vitamines C i A, potassi i calci. Les aconsellen perquè són bones per a les articulacions, milloren la circulació de la sang i prevenen els atacs de gota, l’artritis i el reumatisme. I, a més, ajuden a dormir, rebaixen el colesterol dolent i ajuden el nostre sistema immunitari. Estic emocionat. En parlo amb la meva doctora i em confirma que sí, que tot això que he llegit és veritat, però ràpidament em torna a la més dura realitat. Me les recomana i em diu que en puc prendre més d’una toma al dia. Amb la boca petita li pregunto que vol dir amb una toma i, després de somriure, em diu que unes sis cireres. No pot ser, jo quan en menjo, en menjo. Alguna cosa havia de fallar per ser tan recomanables. Engreixen! Menjar cireres dolces i carnoses és un plaer dels deus o, com va escriure el poeta Clément a Les temps des cerises, un desig de recerca del paradís perdut. D’aquí ve el títol de la novel·la de Montserrat Roig del mateix nom que va guanyar el premi Sant Jordi el 1976.

Escric i recordo quines van ser les millors cireres de la meva vida. Tindria vuit o nou anys i a l’estiu, amb una bicicleta vermella que m’havien portat els Reis i que quan se’m va fer petita van aprofitar els meus cosins, explorava les hortes de Santa Eugènia. A la zona de les sorreres, prop del Ter, hi havia el camí que portava al pla dels Socs. Hi havia un cirerer que em semblava enorme. Pujat a les branques, un dia després de dinar, amb un sol que castigava, la vermellor de les cireres ens atreia. Vam menjar cireres fins a rebentar. Les millors cideres en el meu record. He oblidat el mal de ventre i la diarrea que vaig tenir dos o tres dies de l’excés de cireres, la calor que feia i que segurament eren més verdes del que volíem creure. Però en el record, van ser les millors.