Quan ens abstenim de la política

un acu­dit que no fa riure, d’aquells que expli­cava El Coman­dantín i després Cau­di­llo de España por la gra­cia de Dios, que de gràcia –gra­tus, agra­da­ble– no n’hi havia cap ni tam­poc tenim res a agrair-li encara que donés con­sells: “Si voleu viure molts anys com jo, no us poseu en política.” I era ben bé així: a tots els que tenien alguna cosa a dir que no fos amén, els matava, un cop haver gua­nyat una guerra con­tra la legi­ti­mi­tat repu­bli­cana. L’ombra d’aque­lla dic­ta­dura con­ti­nua sent allar­gada, ha dei­xat un pòsit de des­con­fiança i menys­preu a la cosa pública i als seus ser­vi­dors, que periòdica­ment la dreta extrema s’ocupa d’esti­mu­lar quan es tracta dels altres perquè, pel que fa a ells, dig­nes here­ters del règim, els assis­teix la llei natu­ral per damunt de la volun­tat democràtica. Escriu Pedro Luis Angosto, expert en fran­quisme i autor d’un interes­sant dic­ci­o­nari sobre els pro­ta­go­nis­tes i còmpli­ces de la repressió i el silenci que la va empa­rar: “Un alt càrrec desig­nat a dit pel tirà era un patri­ota, en canvi un ciu­tadà ele­git per altres ciu­ta­dans per a ocu­par el mateix càrrec era sos­pitós d’actuar sota les ordres de potències estran­ge­res i ide­o­lo­gies ali­e­nes a Espa­nya, el libe­ra­lisme, el par­la­men­ta­risme o la maçone­ria. Per a ells, el nepo­tisme, la pre­va­ri­cació, l’estra­per­lisme, el roba­tori no era política, sinó la vida mateixa, allò que Deu manava.” Estem segurs que per a alguns encara no és així? Que no vol­drien tor­nar a la llei natu­ral dels pode­ro­sos amb la vènia de les urnes? Si rebut­gem i ens abs­te­nim de la política –tots els par­tits, tots els polítics són iguals?– com a forma d’orga­nit­zació col·lec­tiva amb prin­ci­pis de justícia, avan­cen els que fan ban­dera de la dero­gació de drets que ha cos­tat molt d’asso­lir i que mai no estan del tot a recer.