Quan ens abstenim de la política

un acudit que no fa riure, d’aquells que explicava El Comandantín i després Caudillo de España por la gracia de Dios, que de gràcia –gratus, agradable– no n’hi havia cap ni tampoc tenim res a agrair-li encara que donés consells: “Si voleu viure molts anys com jo, no us poseu en política.” I era ben bé així: a tots els que tenien alguna cosa a dir que no fos amén, els matava, un cop haver guanyat una guerra contra la legitimitat republicana. L’ombra d’aquella dictadura continua sent allargada, ha deixat un pòsit de desconfiança i menyspreu a la cosa pública i als seus servidors, que periòdicament la dreta extrema s’ocupa d’estimular quan es tracta dels altres perquè, pel que fa a ells, dignes hereters del règim, els assisteix la llei natural per damunt de la voluntat democràtica. Escriu Pedro Luis Angosto, expert en franquisme i autor d’un interessant diccionari sobre els protagonistes i còmplices de la repressió i el silenci que la va emparar: “Un alt càrrec designat a dit pel tirà era un patriota, en canvi un ciutadà elegit per altres ciutadans per a ocupar el mateix càrrec era sospitós d’actuar sota les ordres de potències estrangeres i ideologies alienes a Espanya, el liberalisme, el parlamentarisme o la maçoneria. Per a ells, el nepotisme, la prevaricació, l’estraperlisme, el robatori no era política, sinó la vida mateixa, allò que Deu manava.” Estem segurs que per a alguns encara no és així? Que no voldrien tornar a la llei natural dels poderosos amb la vènia de les urnes? Si rebutgem i ens abstenim de la política –tots els partits, tots els polítics són iguals?– com a forma d’organització col·lectiva amb principis de justícia, avancen els que fan bandera de la derogació de drets que ha costat molt d’assolir i que mai no estan del tot a recer.