David Marca registrada

El tanatori de Girona estava ple en el comiat a David Marca i Cañellas. En Lluís Simon en va fer un magnífic obituari i articles diversos han glossat la seva figura, present durant dècades en tot allò que es remenava des del punt de vista empresarial, social i polític a les comarques gironines. Comentàvem que si tot allò s’hagués produït quinze anys abans, haurien hagut de fer torns per dir-li adeu. Però molts dels seus companys de viatge fa anys que no hi són i l’allunyament del primer pla de la política, l’empresa i les entitats, a causa de l’edat, contribueix a l’oblit. Hi eren, això sí, familiars directes, els que queden de la gran família de la Coca-Cola, gent del diari, amics diversos i antics veïns. I el conseller Nadal. Joaquim Nadal sempre ha estat allà on toca estar i amb Marca es coneixien de sempre. De les presències i les absències, en Marca n’hauria fet conya d’aquella manera directa que tenia, amb total franquesa, a vegades fins i tot excessiva.

He titulat “David Marca registrada”, com el van batejar a La Coma, l’ovella negra d’El Punt. Els més grans recordaran aquella publicació estiuenca satírica, irònica i amb tanta mala llet que potser ara no es podria publicar. Ell era l’home de la Coca-Cola, la multinacional, i sota el nom comercial hi figurava sempre “marca registrada”. S’emprenyava quan el collonaven, però ho encaixava.

En Marca va fer de tot. I no tot li va sortir bé com a empresari. Però sempre donava la cara: “Era l’única vegada que ens venien a dir que no cobraríem a final de mes i encara sortíem rient”, recorda un periodista radiofònic. Sempre parlava de l’abraçada de l’os. L’hi va fer en Pujol per dir-li que deixaria de ser senador i que tindria un gran càrrec. Però no, no va ser president de Caixa Girona i ell en culpava més la Marta que en Jordi. El 2102 em va dir que tenia llesta Història d’una aventura, la gestació de Punt Diari. Donava noms i cognoms i, reconeixent el paper d’en Pius i en Just, explicava la seva versió de com va anar aquell projecte de “sacerdots, seminaristes i periodistes tres quarts”. Ho deia amb amor filiar, recordant quan “hi havia més idees que pessetes”. Era afable, tenia mala llet i mai no deia mentides, tot i que a vegades calia agafar les tisores després d’escoltar-lo. Com escrivia en Pius, “els seus relats florits no coincidien a vegades amb els nostres records”. En Marca va fer moltes coses. Va ser un patriota i un defensor de la llengua, pragmàtic, això sí. Tenia una frase per definir els enterraments, de quan es mesurava la importància del finat pel nombre de cavalls: “La darrera cosa que se sent en un enterrament és «Arri!»”