Jordi Porta sempre hi era

Aquesta set­mana ens ha dei­xat Jordi Porta i Ribalta, un acti­vista cul­tu­ral dis­cret i generós que va fer pos­si­ble la reno­vació d’una de les enti­tats més impor­tants del país: Òmnium Cul­tu­ral. Ell i Muriel Casals van veure que només orga­nit­zant reci­tals de poe­sia no sal­va­rien la llen­gua i van deci­dir que calia pas­sar a l’acció política, perquè no es pot sal­var la llen­gua i la cul­tura sense un estat propi que les defensi. Amb aquesta decisió, el cata­la­nisme cul­tu­ral evo­lu­ci­o­nava cap a l’inde­pen­den­tisme i Òmnium era el far de la trans­for­mació que vivia la soci­e­tat cata­lana, que obria els ulls davant d’un Estat espa­nyol que reta­llava un Esta­tut refe­ren­dat a les urnes. Si avui Òmnium és la segona enti­tat sense ànim de lucre amb més socis del país, després del Fut­bol Club Bar­ce­lona, és pro­ba­ble­ment gràcies a Jordi Porta. Amb ell com a pre­si­dent l’orga­nit­zació es va moder­nit­zar, rejo­ve­nir i pro­fes­si­o­na­lit­zar per donar con­tinuïtat a la volun­tat dels empre­sa­ris mece­nes que la van fun­dar però amb les eines pròpies del segle XXI.

Jordi Porta no es va afi­liar mai a cap par­tit polític, tot i que va fer política en majúscu­les des de la soci­e­tat civil: va ser una per­sona clau a la Fun­dació Bofill (la va diri­gir durant trenta anys), a Enci­clopèdia Cata­lana i al cen­tre Unesco, entre d’altres. En totes les llui­tes com­par­ti­des de país, Jordi Porta sem­pre hi era.

Aquesta set­mana hem per­dut una per­sona esti­mada per molta gent que pensa dife­rent. I aquesta va ser la seva gran­desa: la de saber cons­truir espais de tro­bada i com­pli­ci­tat per damunt de les sigles polítiques. El tro­ba­rem a fal­tar.