Tribuna
Torrent, pel núvol de l’economia catalana
La veritat és que pràcticament quasi ni ens coneixem, no estic en nòmina de res que s’hi apropi i ni tan sols em cita en les seves reflexions; però m’ha arribat a mans el llibre que el nostre conseller d’Indústria i antic president del Parlament acaba d’escriure: Del vapor al núvol (Pòrtic 2023) i he de dir que m’ha agradat força. I mira que costa, amb el mar de fons que hi ha, parlar bé dels polítics!
He de dir que el text com a relat en favor de la reindustrialització del país està molt ben estructurat. Destaca la riquesa de continguts que van des de les experiències com a responsable de la política industrial a les lectures bastant il·lustrades de mitjans i continguts econòmics internacionals. Al final, l’autor potser es deixa anar un poc en algunes elucubracions. Però, certament, el text conté un torrent d’idees que formen un núvol del qual s’hauria d’esperar l’aigua per a fer que rebrotés la fèrtil indústria del país. No puc valorar com se’n surt en els èxits i fracassos del seu dia a dia com a conseller, tot i entendre que això no sempre depèn de la seva clarividència, però sorprèn en el polític una sòlida formació. En un moment en què el valor dels polítics d’entrada no se’ls suposa, sinó tot el contrari, Roger Torrent es reivindica. L’exalcalde i polític parlamentari sembla que s’ha posat les piles com a conseller d’Indústria, amb ganes d’aprendre i de construir un relat orientatiu del que ha de ser el futur de l’economia catalana. No és efectivament l’únic cas entre els nostres governants catalans, sovint tan criticats, que mostren un bon coneixement de la realitat. També la consellera d’Economia és un d’aquests casos avui. Ara que ja tenim polítics toreros, racistes i analfabets, cal valorar que no tots els polítics són iguals. Puc fer-ne llista al nostre país. Contrasta el retret que sovint els polítics reben i que la proximitat exagera, l’admiració que generen a casa nostra els polítics estatals. Ho dic amb coneixement de causa, ja que m’ha tocat habitar durant més d’una dècada alguns despatxos del poder central madrileny. Sovint s’admira el que es desconeix i es relaciona, a més, amb l’exercici del poder (l’accés al diner dels contribuents que es distribueix a gust i gana d’uns quants), sota la parafernàlia de l’administració madrilenya i les bambolines dels palaus reials. Es contraposa tot això amb la crítica als nostres polítics més locals i a la vista de les espardenyes que exhibeixen els nostres mossos d’esquadra. Però el capital humà, deixem dir, relativament és força superior: així que al loro que no anem tan malament. La lectura del llibre em referma.
En tot cas, per a que hi hagi progrés cal ser crític: si algú es vanagloria que tot va bé, convé fer la llista de coses millorables. Però cal també que quan es vulgui fer veure que tot va malament, mostrar les que van bé. El llibre és exemple de les dues coses. I val la pena tenir-ho en compte perquè del desànim no en resulta virtut. D’aquí que em sembli incomprensible la crítica que fa sovint la patronal catalana, i recentment el Cercle d’Economia, sobre l’estat de l’economia catalana. Ho fan en clau interna i molt política, alhora que perden l’oremus quan reben els polítics estatals en les seves trobades. Així, quan es critiquen les insuficiències de la nostra sanitat, educació o falta d’acció en política econòmica, el ciutadà català s’ha de demanar on eren ells quan es reivindicava un major finançament. I quan han reconegut aquest fet a casa nostra, com han exigit solucions quan han tingut els representants centrals en la distància curta.
Torrent fa molt bé donant notícia de tots aquells empresaris poc coneguts que fan bé la seva feina i no toquen, ni els cal, els palaus de govern; destacant també els inversors internacionals que creuen en el hub barceloní, sense dependre de les prerrogatives del poder central més madrileny; fixant-se en la bona gent que s’esforça en la formació professional per a fer un país més igualitari. Una cohesió social que no vindrà de la titulitis acadèmica si mantenim un model econòmic de serveis low cost alimentat per treball poc format d’aquí i de fora. Tampoc amb la baixa natalitat catalana que tenim: ho resoldrà la immigració. Cal transformar l’economia, fer-la transitar, no recuperar-la per mantenir el que tenim: així no ens en sortirem.