Desconfiar

Serena desconfiança. Aquesta és la idea. Per no parar boig després dels pactes, més d’un contra natura, per a la constitució de certs ajuntaments aquest dissabte passat i mentre esperem les pròximes eleccions, les del 23-J. No és meva. És una frase d’Umberto Eco sobre la política i els polítics. La deia il professore, a qui recorro sovint per mirar d’entendre aquest món esgavellat. “Considero que el meu deure polític és convidar tothom a adoptar una sospita permanent davant dels discursos quotidians. Per fer-ho només cal una serena desconfiança en el món que us envolta.” S’ha acabat de ser ingenu, generós i comprensiu. Posar-ho tot en dubte perquè “el dubte és el motor de la fe”, com esgrimia sant Tomàs d’Aquino. I la fe, “la certesa d’allò que s’espera, la convicció d’allò que no es veu”. La fe, per necessitat, cal que sigui qüestionada per créixer i madurar, si no, ens quedaríem en una fe infantil, immadura, fonamentada sobre emocions i sentiments, en comptes de ser-ho sobre la raó. Fe és buscar per entendre. No hi ha cap mal en dubtar o qüestionar-se el que creiem o el que ens volen fer creure, al contrari, i és bàsic per créixer com a societat. Perquè no ens prenguin més el número. Eco va treballar per demostrar que, en la vida i en la literatura, res no és el que sembla i ningú és qui realment diu que és. Tot és segons convingui i qui triomfa ara i sempre és el murri pocavergonya que desconfia de tots i es manté alerta. I d’aquests ja hem vist que en política n’hi ha i a tots els bàndols. “Tot fals, tot política.” Ho diu un personatge de l’última novel·la d’Albert Sánchez Piñol, Pregària a Prosèrpina, quan s’adona que a aquells que proclamen que la política ha de mantenir els valors de ser recta, fidel i honrada no els cau la cara de vergonya si per salvaguardar aquesta rectitud, fidelitat i honradesa s’enganya i es manipula. I la conseqüència és desconfiar.