Sou, càrrec i raó d’estat

Divendres, en un sopar d’amics (tots, menys jo, funcionaris jubilats amb responsabilitats a diferents administracions), valoràvem la possibilitat que passés el que va passar dissabte a l’Ajuntament de Barcelona. La brama que els comuns simulessin un pas enrere en les seves pretensions perquè Sirera pogués votar contra l’independentisme ja corria per les xarxes i començava a agafar forma i generar fons. A la majoria ens costava creure-ho, però tots sis ho vèiem com una possibilitat, sabedors dels antecedents. El que més clar ho tenia va explicar una anècdota viscuda. Hi havia hagut eleccions i hi havia relleu de cap. El nou va convocar tots els funcionaris a una recepció de benvinguda i entre els mèrits que es va remarcar destacava: “Després de tants anys d’enganxar cartells, per fi m’han donat un càrrec.” Textual. De collita pròpia el meu amic hi afegia que quan algú té tan interioritzats mèrits tan destacats, li costa molt admetre que el càrrec sigui efímer i veure's sense càrrec i sense sou un cop tastat i disfrutat. Facin ara el sermó que facin, hi posin la poesia que hi posin i passin la lletania que passin, la clau és que deixar sou i càrrec i tornar a enganxar cartells no mola gens. No hi ha res més. Sou, càrrec i la raó d’estat que Barcelona no tingui alcalde independentista són la santíssima trinitat que va inspirar i guiar l’elecció de Collboni. Com diria l’àvia Neus, no cal que risquin ni que rasquin. No hi ha res més.