Opinió

TAL DIA COM AVUI DEL 1979

JOSEP M. ESPINÀS

Un riu mort

Imagino perfectament l’expectació que produí la presència de dues dotzenes de pescadors de canya en el punt més “cèntric?” del riu Tàmesi, davant el Parlament. Els anglesos, que són incapaços de girar el cap per extravagant que sigui el personatge que circula per Oxford Street, devien formar una rotllana densa al voltant dels pescadors, i és probable que comencessin a conversar-hi “sense haver estat presentats”. Perquè una de les característiques positives dels anglesos, si no m’equivoco, és que en general s’interessen més per les coses que per les persones, i una de les “coses” que més els ha preocupats d’uns quants anys ençà és el riu que travessa Londres.

La pesca donà resultat: prop de cinquanta peixos, d’unes espècies que ja feia temps que havien desaparegut del riu a causa de la pol·lució de l’aigua. Sembla que aquest “retorn” dels peixos al Tàmesi encara augmentarà, i els anglesos són tan optimistes que ja han anunciat un premi per al primer pescador que pesqui un salmó.

S’ha comprovat que el Tàmesi, avui dia, té les aigües més netes de tot aquest segle, i el fet fa impressió si es pensa que no fa gaire que era un riu absolutament mort des del punt de vista biològic. Això no s’ha aconseguit, naturalment, per cap mena de miracle, sinó per pressió legal. Hi ha una llei de l’aire net que ha transformat Londres. No m’estranyaria que a Espanya s’hagués dictat una llei “encara millor”, que és el que solen dir, però el cas és que a la Gran Bretanya la llei s’aplica. La purificació de Londres ha estat un dels fenòmens més instructius dels anys 70, i el cost de l’operació ja resulta barat en relació amb els avantatges que proporciona.

Jo trobo que una de les diferències bàsiques que hi ha entre els governs britànics i els governs espanyols és que els britànics volen assegurar-se la supervivència en el poder per allò que fan, mentre que els espanyols volen continuar manant per allò que són o representen. La conseqüència, és clar, és que procuren fer el mínim possible, perquè les accions sempre són més compromeses que els discursos. Si tenim en compte que els problemes més importants que té plantejats l’Estat espanyol continuen pendents, i passen els anys amb Suárez a la presidència del govern, hem d’arribar a la conclusió que es tracta més d’una presidència de problemes que d’una presidència de solucions. Que al cap de tant de temps no tan sols no s’hagin aprovat d’una vegada els Estatuts, sinó que cada dia que passa hàgim de ser més escèptics sobre aquesta qüestió, és un indici de la petrificació governamental. De retruc, el que també es petrifica és la mena de Generalitat que tenim, tot i que hi hagi força persones capacitades i de bona fe.

En el riu de la política espanyola, sembla que ja és impossible trobar-hi cap peix viu, i els pescadors catalans comencen a adonar-se que “amb temps i una canya” no s’aconsegueix res. Al capdavall traurem de l’aigua podrida una sabata vella que no ens podrem calçar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.