Abstenció, acte segon

L’espectacle vist a Barcelona amb motiu de l’elecció del nou alcalde no canviarà en absolut la voluntat d’un sector de l’independentisme de mantenir l’abstenció a les eleccions espanyoles del 23 juliol, d’aquí a tot just un mes. Al contrari, les maniobres fetes per descavalcar el guanyador dels comicis municipals del 28 de maig, el candidat de JxCat Xavier Trias, no fan res més que corroborar que a Espanya votar no serveix de res, perquè amb independència del que el ciutadà esculli s’ha demostrat que els polítics i els partits acaben fent sempre el que els dona la gana. Així que ERC, JxCat i la CUP, malgrat totes les lamentacions i els intents desesperats per salvar els mobles –mai més ben dit: cadires, sillons, menjadores...–, ja es poden anar preparant per al segon acte del que potser alguns es pensaven que era una comèdia però que pot acabar sent una autèntica tragèdia.

La primera patacada no se l’esperaven, la segona la veuen a venir, bàsicament perquè, sent ells els destinataris del vot de càstig, són incapaços de donar-se per al·ludits sobre el fons de la qüestió i l’única reacció que tenen és parapetar-se per intentar evitar que el tros de cadascú pateixi encara més desperfectes. Les proclames a favor de la unitat, l’ara correm-hi tots amb una reunió llampec d’ERC i JxCat a Ginebra inclosa per pactar ajuntaments, diputacions i consells comarcals, han resultat estèrils. Les negociacions per governar plegats tots aquests ens han estat un campi qui pugui en virtut del qual ERC i JxCat no tan sols no s’han estat d’arribar a acords amb el PSC, sinó que s’han tirat pel cap precisament aquests pactes amb el PSC i s’han barallat per les engrunes d’un poder cada vegada més descafeïnat. Si uns i altres no compleixen els compromisos adquirits, quina credibilitat esperen tenir per recuperar el suport perdut de l’electorat i com volen que la gent els tingui cap mena de confiança i ni tan sols de respecte? Perquè el que aconsegueixen procedint així és exactament l’efecte contrari del que se suposa que busquen i els votants se’n distancien encara més.

Especialment desafortunat ha estat el cas de Ripoll, on amb l’afany de barrar el pas a la també guanyadora de les eleccions, l’Aliança Catalana de Sílvia Orriols, amb l’excusa que diuen que es tracta d’un partit d’extrema dreta, tots plegats han perdut el nord i els papers. Tants esforços hi han malgastat que, mentrestant, amb una maniobra d’última hora, a Barcelona a Xavier Trias li pispaven l’alcaldia la dreta i l’esquerra espanyoles –PP i PSC–, amb la inestimable col·laboració dels equidistants dels comuns, que quan arriba el moment de la veritat mai no s’hi pot comptar, perquè sempre es decanten cap a l’altra banda, bé sigui per conservar els sous com en aquesta ocasió, bé sigui pel que més convingui. No els ha agradat, oi, que el que ERC i JxCat pretenien fer a Ripoll, i que si no els ha sortit bé ha estat per les seves batalles partidistes, els ho hagin fet a Barcelona?

El resultat és que ERC i JxCat, i també la CUP encara que cada vegada pinti menys arreu, no han superat el test de les eleccions municipals i ara el panorama se’ls complica més de cara als comicis espanyols, en què el segon capítol de l’abstenció independentista anuncia noves i més dramàtiques conseqüències. Ni tan sols l’esperpèntic desenllaç de l’elecció de l’alcalde de Barcelona no serà excusa per repensar-s’hi. Sobretot perquè els responsables de la situació no són els votants, sinó els que l’han provocada. I de res no valen les corredisses per si darrere el nomenament de l’aspirant del PSC, Jaume Collboni, hi ha una operació d’Estat o no, que el mal ja està fet, que fins ara votant-los a ells els independentistes han llençat el vot, i se n’han afartat.

El problema afegit és que si l’abstenció del 23 de juliol supera la del 28 de maig i deixa la representació de les tres formacions a les Corts espanyoles –Congrés i Senat–, i en especial la d’ERC, en mínims històrics, a Pere Aragonès li resultarà molt complicat continuar endavant amb el mandat com si res no hagués passat. Per molt que aquesta sigui la seva intenció, i que amb aquesta voluntat hagi fet els canvis al govern, es pot veure abocat tant sí com no a avançar també les eleccions. Dependrà de si els partits tornen a ser incapaços de superar el test en aquest cas dels comicis espanyols i no els queda cap més remei que fer front a un tercer round en què, si no canvien molt les coses, el tercer capítol de l’independentisme quedant-se a casa, o ves a saber si cercant opcions alternatives, pot acabar fent encara més estralls.