Lleial oposició

Se suposa que els ciutadans que es presenten a unes eleccions coneixen els mecanismes i reglaments pels quals s’elegeix alcalde. Un cop elegits els regidors i regidores, són aquests els que han de configurar una majoria absoluta (si poden) al voltant d’un d’ells per nomenar-lo alcalde. Si no hi ha aquesta possibilitat, és alcalde qui encapçala la llista més votada. Potser no és un sistema perfecte, però és amb el que s’ha anat tirant durant més de quaranta anys sense grans ensurts. Les darreres eleccions, però, han generat un cert rebombori general que ens ha tingut entretinguts i sovint desconcertats. L’antiquíssima pulsió d’amagar la ideologia davant la possibilitat de guanyar quotes de poder s’ha presentat de manera descarnada arreu. Els motius són contradictoris segons els casos. A Ripoll, la crítica ha estat contra qui no ha volgut participar en un front comú per evitar el que molts perceben com un mal major: una alcaldessa d’extrema dreta. A Girona i Barcelona, en canvi, la crítica és contra els que han generat majories que fan de mal explicar, per evitar que governi, precisament, la llista més votada. El cas de la capital del país ha estat el més notori. Ho ha estat pel ritme de thriller polític que va tenir la jornada i per la reacció de Xavier Trias que en lloc d’oferir-se –com la socialista Paneque a Girona– a ajudar el nou equip de govern des de la “lleial oposició” i desitjar sort al nou alcalde, s’ha enrabiat de manera vehement i els ha enviat tots a pastar fang. O, en l’expressió més grollera que ha fet fortuna entre els seus seguidors: “Que els bombin a tots!” També amb la idea –que té un aire de pati d’escola– que “si no soc alcalde, plego”. Res de “lleial oposició”. No sé si l’afable senyor Trias ha anat massa ràpid a acusar els altres de no saber perdre. No sé si aquesta actitud honora la seva trajectòria d’home de consens i visió institucional. Sobretot perquè amb el dimoni d’avui hi pactaran demà... si hi ha poder en joc.