Màgia de Sant Joan

Com és sabut, les herbes i les plantes són els protagonistes màgics i tradicionals de la nit –especialment de la mitjanit– de Sant Joan. Com que aquests dies els catalans estem comprovant que no podem comptar amb una actitud raonable per part del govern, he intentat contrarestar les pràctiques dels bruixots ressuscitant els antics rituals populars que aprofiten la nit de Sant Joan per a aconseguir petits o grans prodigis. Inspirant-me en costums perfectament documentats, aquesta nit els he aplicats a intencions ben actuals. Els confessaré el que he fet.

Després d’anar a collir ruda borda, que és el millor quan un tem que té una bruixa ficada a casa, he fet la prova de la falguera, la “planta de la bona sort”, que floreix i grana a les dotze en punt. A la primera campanada de les dotze he posat sota la falguera un estatut de seda doblat en nou plecs –com fan a Ripoll; a la Ribera d’Ebre només en fan set, i me n’he volgut assegurar– i, quan ha caigut la dotzena batallada i la falguera ha expulsat tota la grana, he plegat amb molta cura l’estatut de seda i he tornat a casa. Però aleshores s’ha produït el que ja avisava el folklorista Amades: “un soroll infernal de crits, cadenes, terratrèmols i esgarips d’animals” a la meva esquena. Sort que sabia el consell: de cap manera girar-se enrere, perquè si ho fem serem els més infeliços dels mortals, i la grana, recollida en l’estatut de seda, “perdrà tota la seva virtut i haurà estat infructuosa la seva recerca”.

També he volgut practicar una ordalia o endevinació clàssica, la de l’ou, gràcies a la qual les noies solteres volen saber el seu avenir; m’ha semblat que aquesta màgia pirinenca esqueia força bé al cas dels catalans. Al punt de la mitjanit passada, doncs, he trencat un ou i l’he tirat en un plat d’aigua. És curiós de veure com la clara s’esfilagarsa en l’aigua i forma unes figures estranyes. Les noies hi buscaven la semblança amb una arada o amb una vela, per saber si el seu futur marit seria pagès o mariner. Jo, observant els fils que feia la clara, he intentat descobrir el rostre de qui estaria disposat a “casar-se” amb Catalunya, i a estones em semblava veure les ulleres d’en Raventós, però després s’insinuaven els ulls d’en Pujol, que es desdibuixaven com si volgués formar-se la barba del Guti, que no acabava de concretar-se, i al capdavall podia semblar però potser no, el front d’en Tarradellas... Un amic independentista, al meu costat, m’ho havia advertit: no ho veuràs clar perquè l’aigua és tèbia; hauries d’haver fet com a Altea, on exposen el vas d’aigua a la finestra, a la serena de la nit.

Amb tot això havia sortit el sol, i al cap de poques hores jo havia de marxar cap a Alemanya. Pel que pogués passar durant l’absència, he fet a tall de comiat la invocació tradicional de guariment, recollida per Josep Romeu: “Sant Joan Baptista, / apòstol i evangelista, / per la virtut que Déu t’ha dat / fes que es curi la trencadura / d’aquesta criatura”. Amén.