Barcelona no és la nació

Hi hagué un temps, molt abans que els principals promotors d’aquella idea evolucionessin cap a posicions més nacionals, que Barcelona era vista, en plena eufòria olímpica, com una ciutat sense cap país al darrere, una mena de ciutat estat, capital d’ella mateixa. Eren aquells anys en què el catalanisme apareixia com una opció rural i conservadora i la modernor socialista multiculti alçava la bandera d’un cosmopolitisme anacional. El país semblava enfrontat amb la seva capital i aquesta havia oblidat a quina nació pertanyia, com si li fes vergonya el seu propi rerepaís, mentre aquest continuava estimant-se-la. Barcelona anava a la seva, desconnectada de la resta del cos nacional. Però, els darrers anys, aquella Barcelona apàtrida ha estat l’escenari de grans manifestacions a favor de la independència de Catalunya, les més multitudinàries que ha conegut Europa d’ençà del final de la Segona Guerra Mundial. Estamordit el país des del 2018, sense il·lusió col·lectiva pública, ni resposta mobilitzadora, ni un ambient d’afirmació nacional creixent, domesticat el territori pel PSOE, amb la imprescindible col·laboració indígena, conscient o inconscient no sé què és pitjor, l’horitzó de la independència apareix com un somni impossible. Al marge de la credibilitat independentista que atorgui cadascú a X.Trias o E.Maragall, aquesta imatge internacional de país vençut, sotmès, desballestat, hauria canviat del tot si l’aliança Junts-ERC hagués accedit a la batllia. Llavors, amb la notícia que Barcelona havia passat a mans independentistes després de les eleccions municipals, el ressò exterior hauria estat majúscul. Que a la capital d’un territori que aspirava a ser independent els independentistes fossin els més votats era un missatge clar que res no s’havia aturat, que no érem un poble que havia acceptat la seva submissió i que la lluita continuava amb tanta decisió que s’havia assolit la victòria a la capital nacional.

Per això aquesta possibilitat es va impedir a totes passades. I el desig ardent, explícit, irrefrenable dels uns per ostentar el poder, o bé per no perdre aquell del qual ja es disposava, ha coincidit amb la voluntat de la resta de salvar a qualsevol preu la imatge pública de la unitat d’Espanya. De fet, ja va passar el mateix fa quatre anys amb un personatge com M.Valls, quan els Comuns van acceptar-ne el suport a canvi de no perdre l’únic referent mediàtic institucional de què disposaven, la batllia barcelonina, amb la mateixa misèria ètica amb què ara han acceptat la continuïtat de gestió, en l’estructura d’administració municipal, de parents, amics, coneguts i saludats. Però no té la més mínima credibilitat parlar de “mai un alcalde de dreta, així de senzill” quan es vota, sense manies, ni vergonya, ni principis, al costat i el mateix que el partit fundat pels ministres del general Franco: el PP. Arribats fins aquí, cal reconèixer que els socialistes són tan estructura d’estat com la monarquia, l’exèrcit o els diferents tribunals, mentre que, a l’hora de la veritat, la direcció de l’esquerra sushi sempre votarà per la unitat d’Espanya, tant se val amb qui coincideixi, això sí, amb un discurs ecofeministalgtbidescarbonitzadordeclasseambbicicleta. No sorprèn, doncs, que Xavier Domènech primer i Jaume Asens després hagin baixat del tren i que, fora de Barcelona, hi hagi una incomoditat manifesta entre militants.

Escandalitzats pel que ha passat a la capital, sembla que ja no es doni cap importància a allò que pugui ocórrer a la resta del país, oblidant que una ciutat sola no és una nació, excepte si es diu Singapur. Això explica les presses amb què els partits independentistes han corregut a entendre’s amb el PSC, a ajuntaments, consells comarcals i diputacions, com ara Tarragona, on la vicepresidència recaurà en el batlle actual, fa quatre dies manifestant-se, com a membre llavors de Cs, en contra dels indults i del dret del poble català a decidir el seu futur. La realitat descarnada és que els partits independentistes no tenen cap estratègia independentista enlloc, ni institucional, ni antirepressiva, i sí, potser només i sobretot, la voluntat, a banda de fotre l’altre, d’accedir a llocs de poder. Si així fos, en què es diferenciarien llavors de socialistes i comuns?