La Cuina de les Arts

És una expressió suggestiva. La Cuina de les Arts és el nom que ha triat per identificar-se un grup de gent que treballa el mim, la màgia i el clown, i que presenta les seves experiències-espectacle a la sala petita d’aquest cap-i-cua que és el Teatre de l’Institut del Teatre. Les sessions es fan cada divendres i dissabte a la nit, i cada diumenge a la tarda. Esgarrifeu-vos: són espectacles “aptes”!

Ara, si us penseu que són entreteniments “parroquials” –i penso, amb tot el respecte, en les vetllades que quan jo era adolescent vaig veure en alguna parròquia barcelonina–, en el sentit d’improvisació, bona voluntat i més “afecció” que exigència, us equivocareu. La preocupació per la tècnica i per la creació artística és evident a La Cuina de les Arts. El que passa és que hi ha un ambient que no és usual, un ambient de familiaritat –afavorit per les condicions del local– i també un ambient de complicitat, perquè els qui fan “allò” i els que veiem “allò” som conscients, des del primer moment, que darrere el que ens ofereixen els artistes hi ha una voluntat de recuperar i posar al dia una antiquíssima tradició de “diversió”, en la més rica accepció d’aquest mot.

La sessió a la qual he assistit, presentada per Víctor amb una aparent ingenuïtat perfectament calculada, i per tant molt maliciosa, i “lligada” per les sortides de quatre mims de l’Institut del Teatre, té tres “atraccions”. Els Germans Poltrona donen una nova dimensió al que en diem pallassos, establint entre tots dos una relació de tipus que no és la convencional, sense renunciar, però, als exercicis d’humor, equilibri i acrobàcia. Desapareix el distanciament i ben aviat ens hi sentim vinculats, no pas perquè ens demanin la típica col·laboració, sinó perquè amb una difícil naturalitat han trencat el motlle del clàssic “número”.

El faquir Kirman, que de debò es diu Josep Miret, és un artista de la disciplina tècnica i alhora de la il·lusió. Ajagut en el llit de claus resisteix el pes de tres homes que li pugen al damunt –i els claus punxen, està demostrat– es menja una bombeta i es converteix en devorador de foc; l’efecte més espectacular és l’expulsió, en tres fases, de la gasolina que s’ha empassat i que, quan s’acosta a la boca una torxa encesa, provoca gran boles de foc en l’aire.

La parella “Mim-Gest” ha muntat una excel·lent peça dramàtica –encertat subratllat musical– d’una categoria fora del corrent. La seqüència de la Mort i el Presoner, especialment, és una admirable creació de moviments i de tensions expressives, resolta amb un domini que no m’estic de qualificar de magistral.

I tot això passa en un racó del carrer de Sant Pere Més Baix, sense cap publicitat a la façana. Hom hi va perquè “algú li ha dit que val la pena”. I el local és ple. És l’instint de la gent –joves, la majoria– que busca La Cuina de les Arts, és a dir, l’indret on es guisen i on es couen les matèries bàsiques... que sovint hauran perdut el seu sabor quan arribaran a les taules dels solemnes menjadors.