Mentre uns patim, els altres patam

Hi ha sectors econòmics que van bé quan als altres els va malament. Llegeixo que el sector funerari a Catalunya ha incrementat el negoci –del 4,7%– entre altres coses perquè hi ha hagut mil morts més d’un any a l’altre i, en el cas concret de Girona, les incineracions varen augmentar del 8,1% entre el 2021 i el 2022. L’explicació que donen per a aquest augment és que molts sepelis i cerimònies que no es varen poder fer durant la pandèmia s’han fet ara, però la qüestió és que la desgràcia d’uns és negoci per als altres. Mentre aquí el monopoli del sector no ofereix alternativa –hi ha el que hi ha i al preu que volen–, a Itàlia la competència fa que les companyies hagin de batallar pel client i fan campanyes publicitàries com la que vaig veure prop de l’hospital Karol Wojtyla a Roma, on una tanca publicitària immensa deia: “Regalo cappotto di legno. Funerale completo 1.250 euros e bara in omaggio.” És a dir, que si agafaves aquell funeral, el taüt era gratuït. Com a mínim una petita alegria dins la tristesa, i a uns preus que res tenen a veure amb els que es paguen aquí per dir adeu al difunt i enterrar-lo. A Catalunya, només l’any 2022 va haver-hi 65.000 difunts; amb el negoci associat que això comporta. Amb tots els respectes, però el sector funerari s’assembla cada cop més al sector de les escombraries, on tot es basa en infraestructures públiques, en aquest cas municipals, però el negoci el fa un privat; o molts privats si tenim en compte, per exemple, les empreses d’assegurances que també viuen de garantir el traspàs. Les xifres són clares: a Catalunya, el 60% del mercat el controlen només una desena d’empreses i, si anem per demarcacions, la xifra pot augmentar fins al 90% de control per part d’una única companyia. Això fa que en algunes capitals com Barcelona el preu mitjà d’un enterrament pugui arribar als 6.000 euros, que comparats amb els 1.250 de Roma ja es veu que algú fa calaix a costa dels morts. Sabent el preu que costa morir, no ens ha d’estranyar el que deia el gran Josep Maria Espinàs en el seu llibre La vella capitana, dedicat a la mort: “Per la meva edat m’ha tocat assistir a diversos funerals i enterraments, i més enllà d’una natural tristesa, no he pogut evitar gairebé mai una sensació d’incomoditat.” La incomoditat de saber que fins i tot en el darrer moment també toca pagar.