Pla anticrisi i finançament autonòmic

Mentre tots els indicadors econòmics assenyalen l’agreujament de la crisi, el pla econòmic anunciat divendres passat pel vicepresident del govern és un intent, si més no parcial, de minimitzar l’impacte de les circumstàncies en les economies més febles, especialment les famílies, els més joves i els sectors amb un nivell més baix de renda. El pla anticrisi de Solbes, amb una injecció de 10.000 milions d’euros, pretén, sobretot, reduir els efectes de la crisi del mercat hipotecari, alleugerir la càrrega fiscal sobre els contribuents menys afavorits i, molt especialment, premiar l’estalvi i estimular el consum.

Gastar els estalvis. Aquestes són mesures indubtablement necessàries en un context en el qual la taxa de creixement de l’economia –inicialment previst en un 3,1% aquest any– quedarà reduïda a menys d’un 2%, però els crítics ja les qualifiquen d’“insuficients” o de “simple aperitiu” d’un reajustament molt més dur que la intensitat de la crisi farà ineludible. Val a dir que aquestes mesures seran possibles gràcies al superàvit de recursos acumulat durant els darrers anys de bonança, és a dir, que la forma més immediata de fer front a la crisi és posar en joc, i fer desaparèixer, els minços estalvis dels darrers anys d’eufòria.

Negociar compensacions. Un dels punts més espectaculars del pla anticrisi de Solbes és la desaparició de l’impost sobre el patrimoni, que afecta gairebé un milió de contribuents a tot l’Estat i que deixarà de pagar-se l’any 2009. S’ha dit sovint que l’impost sobre el patrimoni –instituït l’any 1977– era una de les formes de tributació més injustes de l’Estat espanyol, perquè penalitzava sobretot a la classe mitjana. Aquesta mesura té un revers políticament indesitjable. L’impost sobre el patrimoni personal que ara desapareix estava íntegrament cedit a les comunitats autònomes, i per tant formava una part considerable del seu finançament. Per a Catalunya, la repercussió d’aquesta decisió governamental és considerable, i requerirà negociacions urgents per compensar-la, inserides en el marc d’una renegociació del finançament autonòmic que, entre una cosa i l’altra, esdevé cada cop més inajornable. Sense ella, el pla anticrisi es pot quedar en l’inútil maniobra de tapar un forat fent-ne un altre de més gran.