mirades
Jordi Grau
Emili Gispert, director d’El Punt
Em jugo que s’emprenyi amb mi i m’ho faci pagar, però com que ell no és pas com jo, no crec que ho faci. Em ve de gust i em crec en l’obligació de parlar de l’Emili Gispert Negrell, saltenc, que acaba de fer 62 anys i que, després de tota una vida lligada a aquest diari, deixa d’estar-hi formalment vinculat com a treballador. El conec de tota la vida, si per tota la vida s’entén quan jo, amb catorze anys, vaig anar a jugar al Salt i ell, tres anys i mig més petit, ja jugava dues categories per sota. Després vam arribar a jugar algun partit junts en els juvenils, i mentre jo encarava el camí que em va portar a la retirada futbolística, ell va fitxar pel Girona i va jugar en el primer equip.
Però no es tracta de parlar de la seva carrera futbolística, lligada al Girona i al Salt, i a una greu lesió que li va impedir arribar més lluny. Vull parlar de l’Emili Gispert periodista, perquè ha tingut molt a veure amb el que ha estat i és aquest diari. El seu nom, com el de molts de nosaltres, va lligat invariablement al d’en Joan Vall Clara, editor i director ara mateix. L’Emili va començar a col·laborar al Punt Diari el 1982 com a corresponsal a Salt, fins que va entrar, ja com a redactor, amb alguna demora, el 1985. A l’entremig, amb Manel Mesquita van organitzar i dirigir Ràdio Salt. Després, al diari, va ser redactor i cap de secció de Girona (que portava l’afegit de Salt i Sarrià), cap d’àrea, amb en Carles Puigdemont i en Jordi Martínez, subdirector quan en Vall Clara va ser director, i al començament de 1992, i ben jove, director, quan en Vall va haver d’agafar la direcció editorial.
La parella Vall-Gispert és tan catalana com la rauxa i el seny. Es complementen, i és dels pocs que saben posar aturador quan el cap d’en Vall començar a bullir. He titulat “director” perquè ho va ser d’El Punt del 92 al 2011, quan es va fer la fusió amb l’Avui. D’El 9 i de L’Esportiu, molts anys més, i després, vicedirector d’El Punt Avui i vicepresident d’Hermes. Ha estat i és un home d’El Punt. El seu pare ja els deia de matinada a ell i en Vall: “A quant us paga l’hora en Bosch? Si voleu, fent de flaquers us pagaré el doble!” Sort que no li van fer cas. El Punt ha estat un diari clau per entendre aquest país, la premsa comarcal i la premsa pensada i escrita en català. Sempre discret, va ser el gran periodista que aquest diari necessitava. Hi ha fet de tot, quan tocava, i tot ho ha fet bé: desobediència civil amb la campanya del GI a les matrícules, el concert Catalunya vol viure en llibertat el 1992, la defensa de la llengua i de les llibertats, la defensa del país... I darrere tot això hi eren en Vall i l’Emili. Gràcies, director, per tant! I si vas a l’hort, pensa que la terra és baixa!