Ens inventem

Parlant del fenomen de la interpretació, no tan sols a l’escenari sinó fora, l’excel·lent escriptor Adolfo Marsillach –també conegut com a actor i director– ha escrit unes ratlles extraordinàriament il·luminadores. “Un individu és ell mateix, i també l’individu que s’inventa. No és un procés fàcil. Al començament anem a les fosques. Podem ésser tants, que ens costa força decidir-nos. Lentament, les circumstàncies col·laboren en aquesta caracterització. Un matí, les circumstàncies col·laboren en aquesta caracterització. Un matí, fem un gest especial que ens resulta còmode, que sembla haver nascut espontàniament; una tarda diem unes paraules brillants que resulten adequades a una certa actitud, a un pensament determinat; una nit descobrim una manera de seure, de caminar, de moure’ns. El personatge ja és a prop. Com en el teatre”.

Em penso que tots ens podríem reconèixer en aquesta descripció, si féssim un esforç d’anàlisi suficient, si fóssim capaços d’identificar l’instant i el lloc de l’aparició d’això que en diem les nostres característiques. Quina estranya experiència de laboratori, quina mena d’autòpsia en carn viva –més angoixosa que l’altra, probablement– seria rastrejar l’origen dels nostres tics “personals”, dels nostres hàbits, defectes i virtuts! Com aquells dibuixos ingenus dels passatemps, que es poden fer sortir tot enllaçant una sèrie de punts, l’exploració a què em refereixo ens permetria de descobrir com ens hem anat construint nosaltres mateixos. Aquest mecanisme de tria, que ha funcionat d’una manera tan constant com inconscient, s’ha regit per unes normes, per unes intuïcions íntimes, per uns condicionaments exteriors?

Per tot plegat, suposo. Ens hem inventat nosaltres i ens han inventat els altres, i encara cada dia ens inventem i ens inventen, i bon senyal que sigui així –mentre els gestos que anem afegint al nostre repertori no ens endureixin, mentre les frases que fem nostres no ens traeixin, mentre els sentiments que ens agrada de subscriure no ens facin insolidaris. Sí, és bon senyal que continuem caracteritzant-nos fins a morir, perquè vol dir que encara som transformables i, per tant, amb possibilitats d’autocorrecció i d’investigació.

Hi ha un problema delicat, però: caracteritzar-se sense caricaturitzar-se. S’arriba a la caricatura, em penso, quan un està satisfet del propi caràcter. Aleshores deixem d’inventar-nos i en definitiva ens suïcidem.

A base d’assajar nous gestos, noves paraules, nous sentiments, demostrem sense adonar-nos-en que cada u de nosaltres no és solament allò que és, sinó també allò “que no és”, o sigui allò que voldria ésser. Potser seria massa fàcil dir, com se sol denunciar, que fem comèdia. Hauríem d’evitar el contingut despectiu d’aquesta expressió. Em sembla més exacte –quan la comèdia no és feta amb pura mala intenció– acceptar que fem una representació de la persona que volem arribar a crear en nosaltres, més àmplia, més rica, més oberta a tot, fins i tot a les contradiccions.