M’apunto a treballar menys

Jo també vull apuntar-me al carro dels que sembla que treballaran menys hores i cobraran, com mínim, el mateix salari d’ara. Que el partit que proposa fer-ho, si guanya aquestes eleccions, no s’oblidi de mi. Trenta-dues hores de feina a la setmana s’adapta força als càlculs que he fet per atendre la canalla i la casa, i fins i tot per dedicar alguna horeta al benestar personal. Qui ho incentiva, però, aclareix que la reducció vindrà precedida del diàleg amb sindicats i patronal. I es marca deu anys per assolir la fita. Fins aquí el món de color rosa que ens pinten en les campanyes electorals. Sens dubte, qualsevol treballador del règim general de l’Estat, gairebé 17 milions a finals de juny, estarà a favor d’aquesta proposta. Però la llista de promeses que cauen en sac foradat és tan ampli, i l’incompliment penalitza tan poc, que ja se’ns fa difícil donar credibilitat a una promesa d’aquesta dimensió. Sobretot perquè ni tan sols disposem d’algunes pistes que permetin ensumar-ne la viabilitat. Probablement, les empreses amb grans beneficis tenen marge per fer mans i mànigues. Però les empreses mitjanes i petites amb prou feines s’estan recuperant de les darreres crisis com per quadrar el pressupost només amb una mica més de diàleg i bones intencions. Per desgràcia, la gran majoria de treballadores estem més preocupades per mantenir el nostre lloc de feina que per si penquem 32 o 40 hores. Segurament, la tendència en el primer món va dirigida a treballar menys hores i el partit que ho proposa no va mal encaminat, però no n’hi ha prou amb un anunci per captar vots. Perquè temo que el final de la pel·lícula serà el que ens tenen acostumats: reducció per a polítics i funcionaris ja que deuen pensar que la seva feina pot esperar uns dies, però a l’empresa privada, dues pedres.