Gent aterrida per culpa dels desgraciats

Segueixo atònita una conversa entre dues persones que pertanyen al col·lectiu LGTBI, un home i una dona. Detecto que malgrat que comencem a ser conscients que ens estem ofegant en un mar de retallades de drets, ni tan sols així empatitzem prou amb el patiment infrahumà que assalta alguns col·lectius. Escolto en silenci la conversa entre aquestes dues bones persones. Vessen bondat per tots els porus, així que només pots estimar-les. M’horroritzo i vull plorar. A algú que passa per un mal moment li diem sovint allò de “jo t’entenc”, però no és cert. És que no pot ser-ho. Podem intentar posar-nos a la pell de l’altre, però la dimensió del mal només es pot captar quan el sentim a la pròpia pell. Els tradueixo, com els deia al principi, aquella conversa: Ell es declara “acollonit”. Ella creu que, davant l’avenç de la ultradreta, els homes gais encara ho tenen pitjor que les dones. Ell s’obre en canal: “Em sap molt greu per la meva mare perquè sé que viurà acollonida, però més por tinc jo i penso anar pel carrer amb un top amb els colors de l’arc de Sant Martí. Només tinc dues opcions: o no sortir al carrer, o arriscar-me que em clavin una pallissa. I encara no ha nascut qui em tanqui.” Ella lamenta la insolidaritat de la majoria de persones. “A sobre no hi ha reacció de la gent”, es queixa amb raó. “És el que més em dol –continua l’amic–, saber que no es farà res per ajudar-nos. No em fa por saber que si governen la dreta i l’extrema dreta hi haurà menys diners per a algunes entitats. El que em fa por és saber que hi ha molta gent que se sent impune davant les agressions perquè hi ha partits promovent aquests discursos.” Des d’aquell dia que no paro de pensar en els meus amics i en aquella mare que ara, per culpa d’uns desgraciats, viu aterrida.