Vot tàctic

L’independentisme estem atrapats en el pitjor context polític imaginable. Els seus dirigents en són responsables en part, a causa de la pèssima gestió postreferèndum. I cal dir-ho: desmobilitzar la gent que era al carrer i córrer sota les faldilles del PSOE o de la Unió Europea com a única estratègia va ser un greu error. La força, el castell, era i és la gent al carrer. No hi ha hagut taula de negociació (amnistia i referèndum acordat) ni sembla que hi haurà cap reconeixement de ser una minoria nacional o un grup objectivament identificat (GOI) perseguit i reconegut per la Unió Europea. Els estats només busquen la desactivació de la demanda democràtica d’esdevenir un estat condicionant la llibertat dels líders. Fan bé els qui ho denuncien i fan mal els qui ho justifiquen com si fos un guany polític real. No era això, companys, no era això, pel que va rebre tanta gent. No va ser cap consigna la que va generar una abstenció activa el 28-M. Hi ha certa intel·ligència col·lectiva que respon com pot a aquest estat de les coses tan calamitós, tan fragmentat i enfrontat políticament mentre s’estabilitza el govern espanyol que incompleix les mínimes inversions acordades. Ara esperem que es manifesti de manera diferent i hi hagi un vot tàctic en espera del replantejament de fons, d’una autocrítica i una diagnosi des de les quals es basteixi uns nous fonaments per reprendre l’embat del Primer d’Octubre. El vot tàctic al Principat és aquell que no caurà en cants de sirenes, ni es conformarà amb les engrunes. És aquell que vol el pa sencer. I al País Valencià i les Illes, el vot tàctic és el que afebleixi el PP i Vox.