Contes a la vora del foc

L’indret on passo ara els caps de setmana ha rebut, també, la visita d’un foc. L’incendi ha arribat tan a prop que l’aire duia el fum i la cendra.

Els mitjans per a combatre el foc han comparegut al cap de moltes hores –després d’insistir per telèfon i remoure cel i terra– i eren, a més, d’una modèstia franciscana. La gent del veïnat hi ha posat el coll, i encara un senyor foraster, que devia pertànyer a alguna organització oficial o paraoficial, s’ha permès d’esbroncar un pagès que s’havia quedat a casa. “Ja poden queixar-se, si vostès no estan disposats a col·laborar!” El pagès té un dolor articular que l’ha obligat a reduir al màxim la feina del camp.

Al capdavall ha comparegut una avioneta, que ha llançat tres-cents litres d’aigua i ha hagut de tornar a carregar a l’aeroport de Girona. Tres-cents litres d’aigua damunt uns quants arbres, quan el foc està cremant centenars d’hectàrees, és pràcticament una escopinada. Una escopinada psicològica, més que res.

Mig Catalunya està incendiada, en aquests moments. Com cada any. S’han descobert trenta-sis focs en un sol dia. Es absolutament indispensable que, en acabar l’estiu, se’ns proporcioni una informació exacta sobre aquests punts: nombre d’incendis forestals produïts a Catalunya i percentatge en relació amb el nombre d’incendis a tot l’Estat; hectàrees cremades a Catalunya i el percentatge corresponent; avions extintors que tenien la base a Catalunya i avions que tenien la base en d’altres punts.

Tinc la impressió que hi ha un abandonisme oficial en el tema dels incendis. Em refereixo a un abandonisme profund, a nivell de govern i de pressupostos. Que alguns serveis facin tot el que poden és una altra qüestió, però el que no hi ha dubte és que el problema dels focs d’estiu no ha de venir de nou als ministeris o als polítics: se sap, amb força temps, que hi haurà incendis i que els recursos per a apagar-los o controlar-los són insuficients. Se sap. Manca, doncs, la més elemental previsió de govern, una previsió que és admirable, en canvi, quan es tracta de comprar nous models d’avions de combat, no fos cas que decidíssim de fer la guerra amb França o amb Portugal.

Resulta que estem preparats per a les coses més improbables, però que les desgràcies segures ens agafen cada any desprevinguts.

Es clar que la gent ha de col·laborar quan es presenta un desastre. Prou que ho fan, en defensa pròpia. El veritable desastre, però, no és el foc, sinó la incapacitat, anualment demostrada, d’establir unes inversions suficients a favor d’aquells recursos que el poble considera preferents.