Benvolgut president

Benvolgut president Carles Puigdemont, respectat amic: Ara fa uns dies, l’Antoni Puigverd, amb qui també havíem compartit amistat, projectes i molts debats, et va escriure una carta pública, que em va doldre molt. No només a mi, sinó a molta gent, així m’ho han fet saber. Suposo que a tu també, tot i que ja deus tenir la pell morta enfront de crítiques desfermades i sense fonament com les d’en Puigverd que, tal com confesses en una entrevista recent, t’intenten deshumanitzar i presentar com una persona solitària, gairebé messiànica, i ressentida. Que injust! 

Em van indignar, per exemple, alguns dards enverinats que et llançava. Com quan parlava de “xalet”, referint-se a la Casa de la República de Waterloo, o quan es negava a qualificar d’exili la teva situació actual. “T’has castigat amb un estranyament”, deia. També t’acusava d’haver creat “un santuari d’una catalanitat sectària" (SIC), però, curiosament, s’oblidava de la desaforada repressió de l’Estat que t’ha afectat a tu i a tants d’altres. A vegades les paraules diuen molt d’aquells que les escriuen. Misèria.

L’Antoni escrivia que has actuat amb ressentiment. “Una benzina política molt potent, però amarga i estèril”, deia. I tot seguit recordava una oportunitat laboral que havia perdut i que tu havies aconseguit. Quina? La direcció de la Casa de Cultura de Girona, que ell també va ostentar, o la plaça universitària que no va poder aconseguir? Jo li diria a l’Antoni que, és veritat, el ressentiment no és gens bo, sobretot amb les persones. Pel que fa a la política, n’hi ha molt, massa. A totes bandes, però que miri una mica cap al seu món unionista i veurà com n’és de ple, de ressentits, sovint per polítiques pròpies. L’Albert Boadella, per exemple, que no va tolerar que el tripartit no el nomenés director del Teatre Nacional. I tants d’altres, a qui, pel que sigui, no van col·locar quan tocava.

L’antic amic et retreia també, president, haver portat Catalunya a l’abisme i no haver volgut veure la “complexitat” del país, “captivat pel nacionalisme herderià” de Jordi Pujol. No té cap raó, l’Antoni, i ho sap. L’1-O vas seguir el mandat de la gent: vam votar cap a dos milions i mig de persones, perseguint, d’altra banda, una aspiració ben legítima: la independència.

I no pas “un ideal estèril i discriminatori”, com diu, sinó, per exemple, per poder tallar la sagnia de l’espoli econòmic i la manca d'inversions. O això no perjudica també els unionistes? Pel que fa a la llengua, no em crec que a l’Antoni no li dolguin els atacs constants i el menyspreu. Això també és culpa dels independentistes? Tampoc recorda quan el PSOE va passar el ribot a l’Estatut promogut pel seu protector, el president Pasqual Maragall? No creus, amic Carles, que és l’Antoni qui està ficat en el pou de la irrellevància? Abraçada! Fins aviat!