Reflexions d’estiu

He viatjat fins a l’Alta Provença francesa per contemplar la cal·ligrafia alineada dels camps blau lilencs de lavanda o espígol verd que atreuen turistes de tot el món que anhelen fer-s’hi fotografies. Tot i les altes temperatures, la primavera ha estat plujosa i rius com la Durance, el Roine o el Verdon baixen amb força cabal. Aquesta imatge contrasta amb la de les revoltes socials que a l’inici d’estiu esclataven al municipi de Nanterre, als afores de París, i s’estenien més tard als barris més desfavorits (coneguts com a banlieues) d’algunes de les ciutats més poblades de l’Estat francès. La Provença expressa bé el contrast entre la tranquil·litat que es respira als pobles turístics i els conflictes que afecten les metròpolis com Marsella, amb un índex alt de població migrant que se sent maltractada i sense expectatives de futur, fet que propicia la delinqüència i les reaccions violentes enfront les actuacions policials. D’altra banda, hi ha un percentatge creixent de ciutadans de classe mitjana que es queixen dels abusos de l’administració i d’un poder polític indiferent als problemes de la classe treballadora que ha estat cotitzant tota la vida. En molts aspectes, aquesta situació em recorda la nostra.

Les persones amb qui he parlat aquests dies consideren que les onades migratòries que vindran no seran assumibles sense un replantejament de les mesures de cooperació, control i ajuda social, perquè no hi ha prou recursos públics –o no se n’hi destinen– per garantir drets a tothom, ni s’han creat xarxes socials que permetin afrontar la situació. Sembla que això preocupa tant com el canvi climàtic. Uns francesos de Lió m’explicaven que, d’uns anys ençà, només es poden permetre anar de vacances una setmana perquè se’ls fa impossible estalviar. Alerten que el que ha passat a París és un segon avís i diuen que sempre han votat partits d’esquerra, però ara s’ho estan repensant. Els motius del descontentament expressen la impotència de la població, fet que no justifica el gir cap a l’extrema dreta, però n’explica el creixement a tot Europa. De fons, sempre apareixen les pors dels autòctons, que veuen com van perdent poder adquisitiu i la seva vida es precaritza. Creix llavors el temor de quedar desbordats per nous fluxos migratoris de persones que probablement no tindran accés a una feina ni a un habitatge dignes.

El moment és complicat, perquè el vell continent està desruralitzat, desindustrialitzat, convertit en bona part en una gran àrea de serveis receptora de productes forans que no passen els mateixos controls de qualitat que els europeus i, al damunt, atrapat en una guerra que només aporta beneficis als fabricants d’armes. Una situació bel·licista que s’està allargant massa, propiciada també per l’OTAN, que no és cap àngel baixat del cel. Jean-Paul Sartre va dir que la llibertat està feta més aviat de responsabilitats que no pas de drets –el cito de memòria perquè no he trobat la frase exacta–. Això és molt difícil d’entendre des de la mentalitat materialista que ens envolta.

Aquests dies passats a Moustiers-Sainte-Marie, visitant el santuari encinglerat sobre el poble, m’he creuat amb una dona gran que enfilava els esglaons del camí amb molta lleugeresa. M’ha explicat que té setanta-cinc anys i fa el trajecte cada tarda del món. L’he vista baixar esquivant les pedres que rellisquen de tan gastades, amb un somriure als llavis. M’ha recordat fins a quin punt necessitem la desconnexió mental, física i anímica. No cal anar gaire lluny, podem trobar llocs tranquils de quilòmetre zero, fins i tot sense moure’ns. Al pic de l’estiu em quedaré a casa, amb el record de la dona de Moustiers i d’una parella jove que, al bell mig d’un carrer, escriu dedicatòries amb una màquina d’escriure vintage, mentre els passavolants se’ls miren amb la mateixa sornegueria amb què Peter Mayle descriu els francesos a Un any a la Provença. Renovo l’aigua del ram de lavanda que, en contraposició a les flors del mal –no pas les que canten les poesies excelses de Baudelaire– purifiquen l’ambient. Em netejo de tot. He vist créixer el cinisme, les retallades socials, les arrels de la intolerància, el populisme polític, l’excés burocràtic, el bonisme sense matisos i un materialisme ofegant. Vull pensar que encara som a temps de recuperar l’ànima humana. Temps de refer la pujada, d’evitar que guanyi una ultradreta tronada, i d’afrontar amb serenitat els temes que deixem per a la tardor.