Democràcia de blocs

Les elec­ci­ons de diu­menge tenen un com­po­nent nou, o, si més no, més nou que altres vega­des. Aquest diu­menge som cons­ci­ents que, molt pro­ba­ble­ment, no vota­rem només per un par­tit polític, vota­rem per un bloc. A la nit, quan es faci el recompte de vots, hau­rem de comp­tar com a gua­nya­dor no aquell que hagi obtin­gut més vots, sinó aquell que sigui capaç de sumar sigles en un bloc. Des del punt de vista democràtic sem­bla posi­tiu que ningú tin­gui el poder abso­lut, que es vegi obli­gat a dia­lo­gar i a pac­tar amb els que no són de la seva corda. I així seria si els blocs que s’aca­ben for­mant fos­sin natu­rals. Vull dir, la dreta pac­tant amb la ultra­dreta. El cen­tre­es­querra pro­cu­rant que no es notin gaire públi­ca­ment les pica­ba­ra­lles amb la resta plu­ral d’esquer­res. Però les coses no són tan sen­zi­lles. Com a mínim, aquí no. Perquè aquí a l’eix social s’hi ha de cre­uar l’eix naci­o­nal. Per això en aquesta nova era de blocs ja no és sufi­ci­ent pre­sen­tar-se a les elec­ci­ons només amb el decàleg de pro­pos­tes estre­lles (resum del pro­grama que ningú es lle­geix). Cal també defi­nir la dis­po­ni­bi­li­tat de donar suport o de dei­xar-se esti­mar, en el cas de sor­tir ven­ce­dor per poc marge. Les car­tes sobre la taula. I ser cohe­rents: si recla­mem que els par­tits inde­pen­den­tis­tes siguin capaços de posar-se d’acord per defen­sar els drets, les lli­ber­tats, els interes­sos i les ins­ti­tu­ci­ons de Cata­lu­nya, hauríem també d’accep­tar que des de Madrid facin mans i mànigues per pre­ser­var la uni­tat de la (seva) pàtria. Encara que això suposi fer pac­tes anti­na­tura. Però, esta­ria bé que ens ho digues­sin clara­ment i que ho fes­sin públic abans de la jor­nada de reflexió. I això val tant per dei­xar gover­nar com per desen­ten­dre’s i per­me­tre que gover­nin uns altres.

És cert que es pot esgri­mir que fins que no es cone­guin els resul­tats elec­to­rals o les pos­si­bles sumes d’escons, no es poden fer pro­me­ses de bloc. Però l’elec­tor, quan agafa la pape­reta al seu col·legi elec­to­ral, hau­ria de saber si el cap de llista ele­git està dis­po­sat a fer pac­tes con­tra natura encara que sigui amb la pinça al nas. En ajun­ta­ments i dipu­ta­ci­ons ja hem vist estranys com­panys de viatge que han fet de la neces­si­tat vir­tut i de la vir­tut poder.

Quan el senyor Feijóo ofe­reix un paper i un boli al senyor Sánchez per tal de sig­nar un pacte perquè governi el gua­nya­dor, que li està ofe­rint exac­ta­ment? Una repar­tició del poder dels dos grans par­tits espa­nyols per evi­tar que pode­mi­tes, neo­fran­quis­tes i perifèrics moles­tin? Durant molts anys el bipar­ti­disme ha permès fer i des­fer sense haver de donar massa expli­ca­ci­ons a la ciu­ta­da­nia, que en la seva majo­ria viu el dia a dia allu­nyada de la política. O pot­ser li estava ofe­rint la pos­si­bi­li­tat d’acce­dir al poder pel poder? Perquè, un cop hagués estat ele­git pre­si­dent, li hau­ria donat suport en totes les seves polítiques o el tor­na­ria a dei­xar en mans dels pèrfids inde­pen­den­tis­tes cata­lans i bas­cos?

Els popu­lars saben que no els va gaire bé que els associïn sis­temàtica­ment a una ultra­dreta que ara que ha acce­dit a les ins­ti­tu­ci­ons s’ha tret la careta. I el ros­tre que hi ha a sota espanta molta gent. Gent com l’estre­lla de la tele­visió i el safa­reig, Belén Este­ban, que va dir que aquesta vegada no vota­ria al PP com havia fet sem­pre. Perquè tenia molts amics que havien llui­tat pels seus drets durant molts anys, en referència al col·lec­tiu LGTBI, i no estava dis­po­sada que Espa­nya anés enrere. Tam­poc els va massa bé als soci­a­lis­tes sem­blar depen­dents de ter­ro­ris­tes i col­pis­tes. Han de vigi­lar de no per­dre cli­en­tela. Amb el bipar­ti­disme es vivia millor.

El cas és que ningú no vol adme­tre públi­ca­ment que pot depen­dre d’un altre per gover­nar i em temo que hau­rem d’espe­rar com sem­pre. De tota manera, com que aquest diu­menge, a més de triar un par­tit esta­rem apos­tant per un bloc, hauríem de poder conèixer els mínims comuns deno­mi­na­dors dels pos­si­bles ali­ats: per exem­ple, si com­par­tei­xen el com­promís amb la defensa dels drets de les per­so­nes (de totes), amb una dis­tri­bució justa de la riquesa o amb una eco­no­mia verda. I encre­uar els dits i espe­rar que, per acció o per omissió, no aca­bin gover­nant aquells que reti­ren revis­tes infan­tils de les bibli­o­te­ques, que tenen al·lèrgia a tot allò que fa olor de català, de femi­nisme, d’eco­lo­gisme o de memòria històrica. Ara ja sabem que es dis­po­sen a entrar al Con­sell de Minis­tres amb la camisa espi­tre­gada i la mà alçada. I sense ver­go­nya.