Arribar a vell i morir per pura maldat

La vida és injusta. És un man­tra que ens repe­tim quan passa alguna desgràcia ines­pe­rada en el nos­tre entorn. Lla­vors arri­bem a la con­clusió que no queda altra opció que assu­mir-ho. És cert que a vega­des les desgràcies són fruit de l’atzar o la mala sort. Però també n’hi ha mol­tes que pas­sen per la mal­dat humana, encara que es vul­guin reves­tir de negligència. No em puc ima­gi­nar mal­dat més gran que dei­xar morir la gent gran. No em refe­reixo al pic de la pandèmia, amb els casos ter­ri­bles que tots conei­xem, sinó a uns fets que la fis­ca­lia de Bar­ce­lona ha denun­ciat i que van pas­sar en una residència d’anci­ans l’estiu i la tar­dor de l’any pas­sat. La denúncia explica que hi ha haver un brot de sal­mo­nel·losi i que els res­pon­sa­bles del cen­tre ho van ama­gar i no van pren­dre les mesu­res necessàries perquè no empit­jorés. Vuit dels anci­ans van morir. No sabrem mai si els que­dava molt de temps de vida ni si pot­ser morir-se va ser un alli­be­ra­ment, vis­tes les con­di­ci­ons anti­higièniques en què s’ha demos­trat que vivien. És lamen­ta­ble que no es pugui ofe­rir a la gent gran la pos­si­bi­li­tat de viure els últims anys amb dig­ni­tat. Però és clar, què es pot espe­rar d’una soci­e­tat que ni tan sols per­met als joves de viure-hi, en dig­ni­tat? Ens hem de con­si­de­rar civi­lit­zats quan es per­met que sem­pre rebin els més vul­ne­ra­bles? Aquesta set­mana en què s’ha cele­brat el Dia de Nel­son Man­dela val la pena recor­dar una de les seves fra­ses més cone­gu­des: “Una nació no s’ha de jut­jar per com tracta els seus ciu­ta­dans amb millor posició, sinó per como tracta aquells que tenen poc o res.” Pen­sava que després de la pandèmia els focus con­ti­nu­a­rien posats a vigi­lar les residències d’avis, però sem­bla que no, que els hem tor­nat a fallar.