‘La chanson d’un jour d’été’

Agnès Varda, que ahir va pas­sar per l’ombra amb La Pointe Courte, m’ha dut a pen­sar en el seu esti­mat Jac­ques Demy i és així que m’han revin­gut les ger­ma­nes Françoise Dórleac i Cat­he­rine Deneuve (les bes­so­nes Solange i Delp­hine Gar­nier) fent veure que can­ten La chan­son d’un jour d’été cap al final de Les demo­sei­lles de Roc­he­fort, rodada l’estiu del 1966. Dic que ho fan veure perquè van ser dobla­des a les cançons (Dórleac per Claude Perant i Deneuve per Anne Ger­main) amb música de Jac­ques Legrand i lle­tra del mateix Demy.

Les demo­sei­lles de Roc­he­fort desit­gen mar­xar a Paris per satis­fer les seves aspi­ra­ci­ons: com a com­po­si­tora en el cas de Solange, com a balla­rina pel que fa a Delp­hine. També hi apa­rei­xen, entre altres, George Shaki­ris i el gran Gene Kelly: Demy va fer un dels seus musi­cals per­so­nalíssims, però va home­nat­jar el lle­gat nord-ame­ricà del gènere. D’aquí, en un dia de festa, Solange i Delp­hine es ves­tei­xen com Marilyn Mon­roe i Jane Rus­sell a Els cava­llers les pre­fe­rei­xen ros­ses per can­tar La chan­son d’un jour d’été en un esce­nari mun­tat a la plaça Col­bert de Roc­he­fort. La cançó ens diu que quan l’estiu (símbol de la feli­ci­tat) ha des­a­pa­re­gut i se l’enyora en ple hivern, o amb el cor glaçat, per reviure’n un dia cal esti­mar-ho tot: “Aimer la vie, aimer les fleurs//Aimer les rires et les pleurs//Aimer le jour, aimer le nuit//Aimer le soleil, et la plue...”. La ingenuïtat des­ar­mant de l’únic musi­cal ple­na­ment llu­minós de Demy: l’expressió d’un desig de feli­ci­tat. Tan­ma­teix, car­rega amb una ombra: poc després del rodatge, Françoise Dórleac va morir en un acci­dent de cotxe. No puc dei­xar de pen­sar-hi quan la veig encar­nant la demo­sei­lle Solange.