Un senyor de Ribes de Freser

Hi vaig pensar dimecres de la setmana passada quan en Miquel Noguer, reescollit president de la Diputació de Girona, el va mencionar en el seu discurs. Va parlar del senyor Salvador Carrera i Comes i de l’estil gironí de fer política que es va posar de moda, i en certa manera s’ha mantingut, durant el mandat en què va presidir la Diputació de Girona, del 1983 al 1987. Avui fa cinc anys que Salvador Carrera va morir, quan li faltaven dotze dies per complir els 83 anys.

Salvador Carrera va ser un cas atípic en el món de la política gironina, perquè costa trobar algú que no en parli bé. Nascut a Ribes de Freser el 1935, va estudiar econòmiques i va fer un màster en IESE abans de dedicar-se als negocis familiars. El seu pare era banquer, és a dir va tenir una banca. Salvador Carrera i Fillet es va dedicar als negocis bancaris des del 1929 i el 1947 li van concedir la llicència oficial bancària i va constituir la Banca Carrera, que el 1967 va passar a ser una societat anònima, el 1970 va canviar el seu nom per Banc de Girona i després d’una expansió ràpida va ser comprada per la Banca Catalana de Jordi Pujol el 1975.

El senyor Salvador Carrera, sempre l’havia anomenat així, va entrar en els negocis familiars i també immobiliaris des del carrer Tuset de Barcelona. Sempre va estar lligat al seu poble, on encara els més grans el recorden amb el seu Jaguar de color verd oliva en una època de Seat 600. Tenia passió pel poble i una de les coses que li van fer més il·lusió va ser quan, ja gran, el van nomenar fill predilecte de la vila de la qual havia estat alcalde del 1979 al 1983. La Diputació la va presidir quatre anys, substituint Arcadi Calzada, i després va fer llarga carrera política, junt amb Jordi Pujol i Miquel Roca Junyent: diputat en tres legislatures i senador del 1996 al 2000, quan va deixar la política. Després va ser president de la Fundació Prudenci Bertrana i també del Consell Social de la UdG.

El nen de can Carrera, com el va batejar Joan Vall Clara a les planes d’aquest diari, sempre anava impecablement vestit. Era educat i cordial, amb un punt de distanciament. Periquito de cor, va estar lligat al consell social del club. Es va casar gran, el 1990, amb Irene Rigau, la convergent d’esquerres, que va ser consellera de Benestar Social primer i d’Ensenyament després. Salvador Carrera, a Madrid, va tractar temes complexos de Defensa i va haver d’entomar la direcció de la comissió d’investigació del Congrés que va esbrinar els draps bruts del corrupte Luis Roldán, exdirector general de la Guàrdia Civil.

Salvador Carrera va ser sempre un home a la recerca del consens, que va aconseguir a la Diputació de Girona, tot i que hi tenia majoria i que va donar nom a l’estil gironí de fer política. Era discret, catalanista de pedra picada i molt amic dels seus amics. Joaquim Coello el definia com “irònic, efectiu i incisiu” per acabar dient d’ell que era un “cavaller de la política”. Eren altres temps, però ell va mantenir la seva manera de fer fins al final, fidel a la seva consigna, que explicava el neu nebot, el periodista Andreu Barnils Carrera: “Viure i deixar viure.” Avui va cinc anys que Salvador Carrera va morir.