Sobre la fruita

No sé si és un any de melons de qua­li­tat, però aquest estiu n’estic men­jant de bons. També he recu­pe­rat una mica el gust dels préssecs de l’ado­lescència, la dolçor i el suc dels quals em per­se­guien com una enyo­rança. He estat molt de temps dub­tant si es trac­tava d’una pura il·lusió, lli­gada amb els records, o si en efecte la indus­tri­a­lit­zació i la con­ser­vació –fri­gorífica– de la fruita produïa uns préssecs dis­gus­tats. Unes cire­res fos­ques i equi­li­bra­des d’àcid i de sucre m’han aca­bat de con­ver­tir al frui­te­risme esti­uenc. Afe­gim-hi encara unes pru­nes peti­tes però per­fec­ta­ment madu­ra­des, colli­des direc­ta­ment de l’arbre.

Però no tot són flors i vio­les. Amb un pagès amic hem estat mirant la vinya que havia replan­tat fa un parell d’anys. És molt pro­ba­ble que l’eixut, la tos­suda sequera d’aquest estiu esguerri la collita. El raïm no creix, no s’infla, passa set i ten­deix al raqui­tisme. I no hi ha res a fer.

La fabri­cació indus­trial té uns recur­sos que la pro­ducció agrícola no pot apli­car. Cal més ferro, més fusta, més plàstic, més àcid acètic, més fibra de vidre? Si es tenen diners, tot això es pot com­prar. El clima, però, no es pot com­prar. No es pot com­prar un dia de pluja, ni qua­tre hores sense vent, ni una pro­tecció con­tra la glaçada extem­porània. Només es pot com­prar espe­rança, fins que arriba un moment que el pagès se l’ha de reven­dre –per­dent-hi– per una mica de resig­nació. En aquest indret on escric aques­tes rat­lles, tarda xafo­gosa de diu­menge, fa mesos que no ha cai­gut ni una gota d’aigua, i la notícia que corre pel veïnat de cases de pagès no és pas el que ha dit la “tele” sinó la res­posta que ha donat un vell de vui­tanta-qua­tre anys: d’aquí a cinc dies plourà. Amb aquesta màquina d’escriure fabri­cada en sèrie estic par­lant, doncs, d’unes coses abso­lu­ta­ment impro­gra­ma­bles: els fruits del camp. No hi ha dues colli­tes iguals, i dins de cada collita de préssecs no hi ha dos arbres iguals, i encara els préssecs que dóna un sol pres­se­guer són dife­rents. Són resul­tats que estan per damunt de la pre­visió humana, perquè no són real­ment pro­duc­tes humans, com ho són un automòbil o una bom­beta elèctrica. L’home fabrica aixa­des, però no pot fabri­car pata­tes; l’home fabrica poda­do­res, por­ta­do­res i prem­ses, però no ha acon­se­guit de fabri­car raïm.

Tam­poc no fabrica blat ni vede­lles, és clar, però aquests pro­duc­tes –com la majo­ria dels que men­gem– ens arri­ben ja “trans­for­mats” en pa o en un bis­tec, amas­sats o cui­nats, sovint bar­re­jats amb d’altres ingre­di­ents. La fruita, en canvi, ens arriba intacta i idèntica a ella mateixa des de l’ori­gen, i cada pera o cada poma té la con­dició d’un pro­ducte d’arte­sa­nia, amb les seves qua­li­tats i els seus pos­si­bles defec­tes. Si ens ofe­rei­xen una cas­sola abo­nye­gada direm que és defi­ci­ent; un préssec que tin­gui un cop pot ser més bo que els altres.

En la fruita, a més, hi ha una dimensió pictòrica i escultòrica. Cada poma –com cada càntir– té els seus mati­sos de verd o de ver­mell, i cada pera –com cada gerra– té un per­fil que no és igual al de les seves ger­ma­nes de panera. Si en comp­tes de néixer d’un arbre els fes­sin els artis­tes, cada préssec val­dria molts duros i en par­la­rien els crítics de més pres­tigi.