L’ecosistema mundial

Arribats a l’estiu veiem com les ciutats esdevenen espais cada cop més inhòspits i intransitables. Passen els anys i, com més va, més m’adono del valor de poder passejar per boscos, submergir-se en els fons marins, pujar turons o banyar-se en rius. Per desgràcia, però, com a la resta del món, el nostre país ja fa anys que ha començat a notar els efectes del canvi climàtic.

L’augment de la temperatura i la durada dels darrers estius ha estat el que ha fet encendre les alarmes davant d’un clima que s’acosta més al tropical que no pas al mediterrani. Els pronòstics són que les sequeres s’aniran estenent i cada cop seran més severes. Ja estem advertits que l’escassedat d’aigua serà permanent.

Sembla que les previsions d’algunes pel·lícules sobre el futur del planeta Terra no eren tan apocalíptiques com podien semblar. Apuntaven a la lluita de l’aigua com un valor escàs que arribava a ser tan preuat com l’or o el petroli. No és estrany que fa un parell d’anys l’aigua ja va començar a cotitzar com a valor en el mercat de futurs de Wall Street.

El fet és que l’escalfament global que patim és una notícia preocupant perquè és a escala mundial. El nostre planeta reacciona com pot a l’atac constant que rep per terra, mar i aire, que es tradueix per a les persones en forma d’incendis, terratrèmols, allaus, desglaços extrems, huracans, sequeres, inundacions, etc. Em pregunto quant de temps més podrà suportar la Terra tanta desmesura humana i, per extensió, l’ésser humà.

El nostre consum exacerbat, el model energètic basat en les energies fòssils, en una economia orientada a créixer fins a l’infinit, en un model econòmic que és ecològicament insostenible... Encara que vulguem mirar cap a una altra banda, som conscients que aquest model, a part de saquejar i devastar la natura sense pietat, és, a més, socialment injust perquè afecta i continuarà afectant tots aquells que ja pateixen les dificultats en molts altres àmbits: econòmics, polítics, educatius, etc. No és un pronòstic catastrofista dir que la fractura ecològica no trigarà a arribar. Començarem a veure les migracions, no per causes econòmiques o bèl·liques, sinó climàtiques, amb milers de refugiats desplaçats o a la recerca d’un país on emparar-se.

Els intents d’arribar a mesures compartides internacionalment, en les cimeres mediambientals, han estat una enganyifa. Si recordem els primers acords, el Protocol de Kyoto (1997), no van entrar en vigor fins al 2005. I, a més, una gran part de països els van incomplir. Qui supervisa i pot fer complir els acords? Com és possible que a la cimera del canvi climàtic d’enguany sigui el primer cop que es tracti el tema de l’aigua com a tema preferent? Els experts han denunciat la pèssima gestió dels recursos naturals, la desesperació del sector agroalimentari, la importància cabdal de les polítiques locals, però la lentitud de propostes continua essent exasperant.

Vull recordar un escrit que el cabdill Seatle de la tribu dels Suwamish va enviar al president del Estats Units l’any 1854. Una carta en resposta a la seva petició de comprar-los els territoris que avui dia formen l’estat de Washington. Un text que val la pena recuperar, amarat de sensibilitat i reverència per rius, boscos, animals i persones. Llegint-lo, un s’adona que el nostre etnocentrisme sempre ha distorsionat la visió d’aquests pobles que han rebut tota mena de qualificatius despectius: salvatges, subdesenvolupats, primitius, incivilitzats... i que, en canvi, han comprès el més important: com hem d’estar en el món.

Per a aquestes tribus, la naturalesa no és exclusivament “natural”, sinó que és la manifestació del sagrat, està lligada al que és sobrenatural, perquè té inherent alguna cosa que la transcendeix. Assumeixen que tot allò que és infinit, etern i incommensurable s’expressa en el cel, l’aigua o la terra. L’home científic ha estat el que ha fet aparèixer una naturalesa desposseïda de tota significació espiritual; semblantment com ha fet en tota la resta de les seves experiències vitals: l’alimentació, el treball, la sexualitat... que han quedat completament dessacralitzats.

El domini i el poder que exercim sobre el planeta és una metàfora del respecte amb què també ens tractem a nosaltres mateixos. Segurament més que una crisi ecològica som en una crisi d’humanitat. Tanmateix, cal continuar, i confiar que en els moments de crisi és quan s’obren escletxes perquè la vida i tot el que és autèntic hi tornin a circular. M’agafo a aquesta esperança.