Opinió

Raça humana

He anat a casament

No soc aficionada als casaments però he de dir que uns joves que recentment m’han convidat al seu han tocat el cor dels assistents que els hem acompanyat en una celebració íntima i molt alegre que no hauria tingut lloc sense la seva audàcia a prova de la més gran adversitat fins al punt que ella necessita protecció de l’entorn familiar i, de fet, ell també. Dos joves que es coneixen, es tracten i s’enamoren però el pare d’ella no s’hi avé perquè ell és d’una casta inferior i a més ja ha compromès la filla amb un amic adinerat de la mateixa religió. No entrem en detalls que posin al descobert la seva identitat, tan sols apuntem que l’amenaça d’un crim en nom de l’honor ha estat ben present per a una noia que no ha acceptat una unió imposada i ha defensat els seus sentiments. La història ha acabat bé, han formalitzat la seva vida de la manera que han cregut més adient i mereixen la nostra felicitació. Però la pràctica dels matrimonis forçats no és anecdòtica a Catalunya i adquireix estratègies difícils de combatre si la societat i els nostres governants no fan mans i mànigues per posar fi a una vulneració dels drets humans que encara no s’entén en la seva autèntica dimensió i duresa. Quantes adolescents i joves són enviades de visita al país d’origen dels pares, on se les reté amb els passaports, NIE o DNI arrabassats i amb un home que les espera per violar-les d’acord a la tradició patriarcal? Més de les que es pensen! Avui dediquem l’article a la parella que s’ha dit que sí ben lliurement i també a Iolanda Ametller i Albert Bramon, de la subdelegació del govern a Girona, que en els últims anys s’han compromès amb un munt de gestions pel retorn a casa de joves atrapades en un horror que no voldríem per a ningú.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.