La síndrome postvacacional de Sánchez

Pedro Sánchez ha marxat de vacances a Lanzarote. Com que té set vides i encara no les ha esgotat totes, deu donar per fet que alguna carambola d’últim moment el tornarà a fer president sense haver-s’hi d’esforçar gaire i per això es permet el luxe de desconnectar. Aquí, mentrestant, els negociadors d’ERC i Junts no fan vacances, i ahir, dimecres, ja es van instar a fer un front comú al Congrés per pactar les condicions a la investidura del PSOE. És una escletxa d’esperança perquè, en aquest escenari, que els 14 diputats independentistes vagin a l’una serà clau per treure algun rèdit de l’aritmètica política nascuda de les urnes diumenge.

Des de fa quatre dies en totes les tertúlies polítiques de sobretaula hi ha dues menes de persones: les que pensen que hi haurà repetició electoral i les que no. Jo, ho confesso, soc de les primeres; em costa d’imaginar un escenari on es reactiva la taula de diàleg amb dos punts a l’ordre del dia: referèndum i amnistia. Em costa d’imaginar que s’hi assegui el PSOE, però també que s’hi assegui Junts després d’haver-se’n aixecat de males maneres. Ara bé, també és cert que avui l’ala pragmàtica de Junts segurament té més força que no pas aquell 42% que va perdre la consulta interna sobre la sortida del govern.

Sánchez fa vacances pensant-se que són Junts i ERC qui tenen la pressió a sobre. En realitat, però, la pressió la té ell, perquè si vol ser president haurà de fer una proposta que l’ala catalana pugui acceptar. S’equivoca si pensa que els mals resultats de diumenge han debilitat l’independentisme. És cert que una part important es va quedar a casa, cansat i decebut, però també hi ha una part que ha votat el PSC per frenar la ultradreta, i això no implica que hagi fet cap canvi ideològic. Quan torni de vacances, Sánchez es trobarà un bon pollastre: la seva síndrome postvacacional serà antològica.