A Ponent, el canal d’Urgell

Enmig del canvi climàtic, en un temps present de cruel sequera, en la pesada situació política tan punyent acabades de passar les eleccions estatals, s’ha sentit la veu potent i reivindicativa de la gent del ponent de Catalunya, de la terra que abasta les comarques regades pel canal d’Urgell, això és la Noguera, l’Urgell, el Pla d’Urgell, les Garrigues i el Segrià.

L’ANY 2003, ES VA INAUGURAR a Mollerussa, a la seu de la Casa Canal, l’espai cultural del Museu de l’Aigua dels Canals d’Urgell, una fita que ha enfortit encara més l’autoestima d’un territori que està vivint un canvi substancial. Unes terres de cultiu que han passat, al llarg dels segles, de ser de secà i misèria fins a la transformació que va suposar l’arribada i el bon ús de l’aigua a inicis de la dècada dels seixanta del segle XIX. Una aigua amb què va caldre saber conviure fins que els resultats no van ser més que tangibles ja ben entrat el segle XX, amb el cultiu divers i variat de la fruita i la instal·lació de granges que van sacsejar i impulsar l’economia fins a límits mai no imaginats.

ARA, ELS POBLES d’aquesta part de la Catalunya profunda rural són plens de joves fills de pagesos amb estudis universitaris, professionals i d’especialització agrària i tecnològica i una sòlida formació. Persones fidels a la història, la llengua i el país que encaren el repte d’una modernitat obligada. Una modernitat que s’ha de fer en el sistema de reg, en l’adequació dels cultius a les característiques del present com és que hi ha menys aigua de pluja a les capçaleres dels rius, en la protecció de les collites, en una aplicació tecnològica i informàtica decidida i creixent de tota la feina que es fa. També a saber que el millor per mirar el futur és, com fan, ser lleials al passat.

A LES TERRES del canal d’Urgell hi manca un fet clau: la solidaritat general de les zones urbanes del país. La ignorància del conjunt de Catalunya vers la plana de Ponent és feridora, dol. I molt. Aquí hi ha responsabilitat de tota mena d’administracions, siguin locals, nacionals, culturals o administratives. L’autoestima i reclam del ponent lleidatà ha generat més atenció; és indubtable. Però cal cridar molt més alt i fort. L’exemple el tenim amb la reivindicació de l’aigua que es va fer a Saragossa davant de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE). En no ser el riu Segre i els afluents conca interna catalana, la decisió darrera és a l’Aragó, i no cal recordar gaire recents episodis passats, com van ser l’esquarterament del Bisbat de Lleida, l’afer latent del monestir de Sixena, el 155 policial espanyol al Museu de Lleida i les sectàries declaracions de variats presidents del govern aragonès contra Catalunya.

UNA SOLIDARITAT que s’ha de demostrar amb fets, el que vol dir invertir en infraestructures i potenciar i facilitar la inversió industrial a partir del que el territori mateix genera o de nova indústria. En l’època medieval més gloriosa de Catalunya, la frase de Ramon Muntaner “Barcelona és cap de Catalunya en la marina i en la terra ferma, Lleida” definia una realitat plena. Al llarg de la història, en totes les guerres que han vingut de l’oest, i n’hem tingudes un munt, sempre Ponent ha estat el primer territori víctima de tota mena d’atrocitats perpetrades pels exèrcits invasors.

EL PONENT CATALÀ ha creat un món econòmic propi, un imaginari col·lectiu singular, una literatura d’excel·lència (el centenari de Josep Vallverdú n’és un exemple enlluernador). A Ponent no tot ha de ser el miratge suprem del film Alcarràs, però és una bona metàfora per entendre que cal reclamar a la Generalitat una cura especial per un territori tan cabdal del país. No més que altres territoris, sinó igual. Ja sigui a les zones turístiques de costa o de muntanya.

“AIGUA A LES VENES” per un miracle universal escriu Francesc Canosa. Referint-se al canal d’Urgell. Exactament és això. Viure, sentir, palpar, estimar, conèixer un Ponent que ha fet el més extraordinari, passar de ser la plana salvatge a un verger de producció farcit de feina, il·lusió, treball, progrés i esperança en el propi país.