Van Gogh

Des glaneuses, de Jean-François Millet, em duia fa uns dies a Van Gogh, que estimava l’obra del pintor realista atent a la gent humil del camp. Tant és així que va realitzar diverses variacions de quadres de Millet. Una és La méridienne, que, com en la pintura homònima precedent del 1860, mostra en primer terme un home i una dona fent la migdiada sota l’ombra d’un paller, amb dues falçs a prop seu, després d’una jornada matinal que podem imaginar fatigosa. Sentim la calor d’un dia d’estiu al camp i ens reconforta la imatge del repòs. També coneguda com La sieste, amb les pinzellades curtes de Van Gogh com onades, la pintura té uns colors més vius que la de Millet i hi predomina el blau i el groc del camp de blat, que es fa més daurat a la palla.

Dels grocs de Van Gogh es diu que encarnen la vida, la llum del sol: un desig de felicitat. Va pintar La méridienne quan estava ingressat al sanatori de Sant Romieg de Provença després d’haver patit una crisi a Arles, on, entre altres quadres, va fer-ne un que representa la nit estiuenca amb els bells estels del pintor al fons: Terrassa de cafè a la nit. Les seves pintures dels gira-sols també fan estiu. El cas és que Van Gogh va pintar La sieste l’hivern del 1889-1890: un desig de repòs. Uns mesos després, en ple estiu, va suïcidar-se a Auvers-sur-Oise. Era un 29 de juliol, avui fa 133 anys, i per això ara el faig present. La seva última obra potser és Camp de blat amb corbs, de la qual Antonin Artaud va escriure que no és per res que un home que poc després va matar-se posés “en una tela uns corbs negres amb, a sota, una plana lívida potser, buida en tot cas, on el color malva de la terra s’enfronta perdudament amb el groc bruc del blat”.