Cronista “oficial”

A Tarragona hi ha una controvèrsia que afecta el cronista oficial de la ciutat, senyor Salvat i Bové. Sembla que l’origen del conflicte neix del fet que l’Ajuntament acordà de canviar alguns noms de carrers i el senyor Salvat publicà després uns articles criticant determinats canvis.

No conec el senyor Salvat, ni els components de l’ajuntament tarragoní, ni tinc prou informació sobre el cas per a opinar –ni que fos com a foraster– sobre la raó o les raons dels uns i els altres. No entro, doncs, en l’anècdota concreta, sinó que la recullo en uns aspectes que val la pena d’analitzar serenament.

En primer lloc, l’existència del que se’n diu “cronista oficial”, amb el qual compten moltes viles i ciutats. Si no m’equivoco, el de Barcelona és l’Artís -“Sempronio”, que és un dels homes menys “oficials” que he conegut. Si la gent entengués “oficial” en el sentit de “cronista d’ofici” ja seria una altra cosa, molt més enraonada, perquè aquests escriptors solen ser gent que ha dedicat moltes ratlles a parlar de la seva ciutat. El títol de cronista oficial, però, no m’agrada. Expressa una mena de vinculació burocràtica, una inclusió en nòmina municipal, que em consta que en molts casos no és certa. M’ha estranyat, doncs, que l’Ajuntament de Tarragona hagi suspès el seu cronista oficial durant sis mesos. És que el senyor Salvat, com a cronista, depèn de l’Ajuntament? És la suspensió d’un sou, o és la suspensió d’un honor? Si es tracta del primer cas, el cronista s’equivocà el dia que es deixà incorporar a l’Ajuntament, i si es tracta només d’una designació honorifica és l’Ajuntament qui, al meu entendre, s’equivoca ara.

Jo crec que l’únic cronista oficial que té de debò una ciutat és el secretari de l’Ajuntament, que redacta i signa les actes. L’activitat ciutadana, però, té una dimensió més àmplia, I aleshores apareixen els cronistes periodístics, els cronistes històrics, els cronistes polítics, esportius, socials, artístics... alguns dels quals mereixen que siguin “honorats” –no “oficialitzats”– respectant-los la seva independència. Tenim excel·lents pintors que han dedicat una gran part de la seva obra a “parlar” de Barcelona, però que jo sàpiga cap d’ells no ha estat nomenat cronista oficial de la ciutat. Tampoc no ho ha estat cap dels magnífics fotògrafs que han recollit centenars d’imatges dels nostres carrers i monuments. I tenen, és clar, la llibertat de retratar un jardí bonic i la brutícia amuntegada en un racó de barri.

Un títol que pot ésser “suspès” no és cap honor. Allò que honora no és el reconeixement oficial, sinó l’exercici d’un ofici fet amb bona fe i amb independència. I aquesta independència cal que sigui respectada per la societat i pel mateix cronista. Arrosseguem massa “oficialitis”.