mirades
Jordi Grau
El guia del carrer Albereda
Joan Nierga regenta la botiga que feia mobles i ara ven cistells, bosses, cadires de balca i joguines a peu de carrer
Joan Nierga Puertas és un home conegut i apreciat a qui molta gent de Girona coneix i saluda. Se’l pot trobar cada dia, menys diumenges i dilluns al matí (i dissabtes a la tarda a l’agost) al començament del carrer Albereda de Girona, assegut al banc que hi ha i que comparteix amb turistes, passavolants i a vegades gent del país, o palplantat davant de Mobles J. Nierga, la botiga que regenta des de la jubilació del seu pare. Mobles J. Nierga té setanta anys de vida, sempre al començament del carrer Albereda, a la part baixa del pont de Pedra, al costat del que ara és una floristeria i abans era barberia. Va ser botiga de mobles perquè el seu pare, també Joan, era ebenista i allà en aquells quaranta metres quadrats de botiga feia mobles dels anomenats auxiliars: taules, tauletes de nit, fustes de rentar, el que li demanessin. Ho feia amb una màquina circular de fulla que quan va haver de deixar de treballar va aconseguir vendre’s al mateix preu que l’havia comprat molts anys abans. Va deixar la feina de fusteria per motius mèdics, perquè de tant portar pesos es va espatllar l’esquena, però va continuar amb la botiga, venent objectes de fusta de tot tipus. En Joan, que ara té 58 anys, li va agafar el relleu quan el pare es va jubilar, ja fa un grapat d’anys. Ell havia treballat a la Panasonic de Celrà, primer al departament d’aspiradores i després com a administratiu. però hi va haver reducció de plantilla, no trobava feina i va agafar la botiga. Li agrada. Ara, de l’antiga ebenisteria no en queda res. De fet, des de fora, no sembla que tingui 40 m² perquè està farcida de cistells, bosses, cadires de balca, que compra a València, talles de fusta, fresqueres per posar embotits, cadiretes infantils, fustes de rentar i planxar i joguets com girafes i cavalls de fusta.
Sembla impossible que tot això pugui entrar en aquella botiga, però en Joan té perfectament clar on és cada cosa i també les que guarda en un magatzem del carrer Auriga i al garatge de la Carme, la seva mare, que no n’està gaire contenta. Ell ven i atén tothom, però també té una altra feina. “M’he convertit en un guia i ho faig de gust. Turistes que pregunten per la Catedral, Sant Feliu, els Banys Àrabs, el carrer de la Força o el Museu del Cinema. Gent migrada que vol saber on és l’Ajuntament, la Generalitat o, el més freqüent, Càritas. M’agrada atendre’ls i poder-los ajudar, com m’agradaria que m’ajudessin a mi.” Li plau el mot botiguer. “Dels d’abans. Ara internet ens ha fet molt de mal. Nosaltres a les vuit tanquem i ells estan oberts 24 hores al dia i no hi podem competir.” No hi haurà continuïtat de la seva botiga quan ho deixi. Els turistes han tornat, creu, però compren menys. “M’agrada parlar amb els veïns. Soc un rara avis perquè això s’acaba amb mi”, assegura.