Opinió

A la tres

Màniga llarga

“Cordada a l’altura del canell i només amb la cortesia de deixar lliure l’últim botó arran de coll perquè s’intueixi un centímetre de la pell ofegada per la tela

Dei­xeu-me expres­sar pri­mer de tot el meu res­pecte perquè tot­hom ves­teixi com li pla­gui i sense fer cas, o fent-ne, de les modes, les tendències i els cos­tums. Dit això i com a veïna d’una població turística d’aque­lles dites “de massa”, és impos­si­ble no fixar-se en un feno­men que apa­reix cada estiu i que, si quan aquesta estació era mode­rada i només amb dies pun­tu­als de calor extrema ja no ente­nia, ara que juliol i agost –i juny i setem­bre– s’han con­ver­tit en jor­na­des eter­nes de xafo­gor irres­pi­ra­ble, encara entenc menys. Em refe­reixo a la pràctica de dur màniga llarga, peti qui peti, inde­pen­dent­ment de si el mer­curi ha sor­tit del termòmetre, l’asfalt es fon i sor­tir al car­rer al mig­dia s’ha con­ver­tit en un esport de risc. Màniga llarga, a més, cor­dada a l’altura del canell i només amb la cor­te­sia de dei­xar lliure l’últim botó arran de coll perquè s’intu­eixi un centímetre de la pell ofe­gada per la tela. Màniga llarga, a més a més, com­ple­men­tada amb ele­ments que no li serien pro­pis si es complís la nor­ma­tiva estricta del ves­tir. Perquè qui la porta acos­tuma a com­bi­nar-la sem­pre amb pan­ta­lons curts i/o ber­mu­des i mocas­sins, vam­bes sense mit­jons o, fins i tot, les xan­cle­tes de tota la vida. Els ente­sos par­len de culte al look i de saber ser sofis­ti­cat faci el temps que faci. Vaja, allò que ma mare deia: “Qui vol lluir, ha de patir.” Hi ha fins i tot qui acon­se­lla la màniga llarga en vista de l’aug­ment de la radi­ació solar i com a pro­tecció de les malal­ties de la pell. Segu­ra­ment no van des­en­cer­tats i, si la cosa con­ti­nua així, amb els anys hau­rem de sor­tir de casa amb ves­tits ignífugs. En qual­se­vol cas, i seguint el fil d’un arti­cle d’opinió fet en un estiu que no per­dona, a la meva incom­prensió davant les múlti­ples raons per uti­lit­zar màniga llarga s’hi afe­geix un argu­ment més. Aque­lla rodanxa enorme de suor que es per­pe­tua sota l’aixe­lla i que s’estén per sim­pa­tia a l’esquena obli­gant el sofert usu­ari a man­te­nir els braços engan­xats al cos i a desit­jar no tro­bar-se amb cone­guts a qui els agradi molt fer abraçades.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia