Opinió

Tribuna

No es repetiran les eleccions

“Què hem d’entendre que pretenia aquest popular català, el nom del qual no es descobreix, negociant amb Puigdemont “dins el marc constitucional”?
“Des de Julio Anguita i el seu “programa, programa”, mai amb tan poc s’havia tingut l’oportunitat de fer tant. La perdran?

És una veri­tat incon­tes­ta­ble que les enques­tes, excepte la del CIS, no dona­ven per gua­nya­dor Pedro Sánchez en aques­tes elec­ci­ons gene­rals. Almenys en això la van encer­tar. No obs­tant, no van pre­veure un pano­rama tan rocam­bo­lesc com el que ha que­dat, una versió accen­tu­ada de les ante­ri­ors, ja que més que mai la gover­na­bi­li­tat d’Espa­nya depèn dels que no hi cre­uen. Curi­o­sa­ment els par­tits inde­pen­den­tis­tes (els que que­den, perquè la CUP ara està esbor­rada) tenen un paper pro­ta­go­nista en la política espa­nyola, men­tre par­ti­cu­lar­ment a Cata­lu­nya han jugat com a secun­da­ris del PSC, i fins i tot amb menys vots que el PP. Un guió pen­sat en aquests ter­mes seria tit­llat de massa fan­tasiós. Però tot s’ha cons­truït al crit gai­rebé unànime que calia bar­rar el pas a Vox, ja fos votant qual­se­vol par­tit d’esquerra o de l’arc perifèric, ja fos perquè s’entengués que la dreta gua­nya­ria més i millor si tot el vot es con­cen­trava en el PP.

Però no va sor­tir del tot bé i, si volem creure que tant el PP com el PSOE defen­sen la uni­tat d’Espa­nya dins l’Estat de les Auto­no­mies que pro­posa la Cons­ti­tució, també és lícit sos­pi­tar que per gover­nar es poden ven­dre els prin­ci­pis. Ara mateix ho podem veure al PSOE, però res no ens garan­teix que si en aquesta situ­ació es trobés el PP no inten­ta­ria fer el mateix. I si no, què hem d’enten­dre que pre­te­nia aquest popu­lar català, el nom del qual no es des­co­breix, nego­ci­ant amb Puig­de­mont “dins el marc cons­ti­tu­ci­o­nal”? Vet aquí l’expressió a par­tir de la qual es defi­nirà el futur. “Dins el marc cons­ti­tu­ci­o­nal”, segons el parer d’alguns, hi cap gai­rebé tot: un referèndum en què es pre­gunti sobre la divisió d’una nació que la Cons­ti­tució afirma indi­vi­si­ble seria l’exem­ple més para­do­xal, però tam­poc no és menor la idea que cap l’amnis­tia a la Cons­ti­tució, perquè no la pro­hi­beix. Com si es pogués apli­car igual a ciu­ta­da­nia i poders públics el prin­cipi de lli­ber­tat (un ciu­tadà pot tot allò que no se li pro­hi­beix; el poder públic només pot allò per al que està legi­ti­mat, fins i tot en el cas del legis­la­dor, a qui ni tan sols se li atri­bu­eix en el marc de l’estat de dret quel­com menor que l’amnis­tia com és con­ce­dir l’indult). Els qui cre­uen pos­si­ble jurídica­ment una llei d’amnis­tia no són cons­ci­ents de la capsa de Pan­dora que s’obre, però també saben que, mal­grat ser incons­ti­tu­ci­o­nal, ja es va encar­re­gar Pedro Sánchez de remo­de­lar a la seva manera el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal per tal que pugui fer una sentència com va ser la de Rumasa. Tot això deu ser al cap d’Iván Redondo quan aquests dies ha escrit que aquests dos ins­tru­ments jurídics serien la millor arga­massa per a la cons­trucció de la concòrdia. No ha pen­sat en els efec­tes col·late­rals del que pro­posa. O pot­ser sí. Però no ha lle­git Cambó. O pot­ser també. Per tot això estic con­vençuda que hi haurà acord i no elec­ci­ons. Puig­de­mont ha fet un tuit lúcid i filosòfic al·ludint a la cir­cums­tan­ci­a­li­tat de la posició actual dels dipu­tats de Junts en la nego­ci­ació: qui és deter­mi­nant un dia, pot dei­xar de ser-ho l’endemà. És tant com dir que cal apro­fi­tar l’ocasió allà on es pre­senta, no fos cas que unes noves elec­ci­ons es veies­sin per l’elec­to­rat com una segona volta de pre­si­den­ci­als. Des de Julio Anguita i el seu “pro­grama, pro­grama”, mai amb tan poc s’havia tin­gut l’opor­tu­ni­tat de fer tant. La per­dran?

Però és que la posició és mate­ri­al­ment més feble del que Puig­de­mont i Feijóo vol­drien. Quan el món empre­sa­rial vol pres­si­o­nar Car­les Puig­de­mont perquè negociï, està expres­sant dues coses: d’una banda, que pre­fe­reix una esquerra tren­ca­clos­ques a la repe­tició elec­to­ral; però, de l’altra, que creu que les con­ces­si­ons que puguin fer-se a l’inde­pen­den­tisme seran o qüesti­ons menors o direc­ta­ment men­tida. I per a dis­gust de qui ha que­dat en pri­mer lloc, això últim no seria vist a Espa­nya com una cosa dolenta, sinó com una mica millor: Sánchez pro­met allò jurídica­ment impos­si­ble i, com recorda i tem Puig­de­mont, després can­via d’opinió. Ima­gino que fins i tot a Feijóo o Abas­cal els sem­bla­ria bé que l’enga­nyes­sin, igual que els ha sem­blat bé que Puig­de­mont hagi con­si­de­rat Sánchez un men­ti­der. Ja dic jo que aques­tes elec­ci­ons estan fent curi­o­sos com­panys de viatge. Fins i tot Rufián ha callat!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.